Deixeu volar els competitius
Catalunya ha fet els deures tot i ser víctima d'una perniciosa discriminació
En un comentari anterior vaig esmentar un article que firmaven dos professors espanyols: Fernández Villaverde, de Princeton, i Garicano, de la Londons School of Economics. Coincidien en una crítica ferotge a Rajoy, cosa que em va semblar correcta pensant que eren de l'oposició. Però ara m'assabento que pertanyen a la fundació FAES, la més subvencionada d'Espanya i think tank de l'aznarisme més dretà. I em va resultar xocant perquè des dels rengles del que figura que és el mateix partit es feien atacs immisericordiosos i incomprensibles atès que l'inspirador és l'home que el va triar com a successor. En uns moments en què el que importa és tirar endavant el país, encara que sigui a còpia de demanar un rescat humiliant i actuar per damunt dels interessos del partit i, encara més, d'una facció dedicada a les lluites intestines. Pensin, si no, en Mayor Oreja atacant Jorge Fernández Díaz perquè està estudiant concedir la llibertat condicional a un pres d'ETA. Curiosament, la llei que ho permet és de l'època d'Aznar i Mayor va tramitar-ne 18 d'iguals a la que ara el té indignat. Tot un cas d'incoherència.
Mentrestant, en portada a la premsa financera internacional es comenta que Catalunya ha hagut de demanar un rescat de 5.000 milions d'euros. I també s'anuncia que el 6 de setembre a la reunió del consell de govern del Banc Central Europeu s'espera arribar a un acord per comprar bons sobirans. Nogensmenys, s'ha fet pública la xifra de dipòsits bancaris espanyols, que han caigut un 4,7% al mes de juliol, sobre 1,51 bilions d'euros (trilions en anglès). A més, ja se sap que hi ha mentides petites, grans i estadístiques i s'ha comprovat que el creixement de l'economia espanyola durant els dos darrers anys ha estat inferior a l'estimació oficial, que no s'ajustarà a la realitat. Això significa que la recessió ha estat un double dip d'acord amb la revisió de l'Instituto Nacional de Estadística, pel que fa als dos últims anys. Recordem que ja per verificar la magnitud dels problemes es van contractar dues auditores estrangeres, més fiables a Brussel·les que no pas les oficials de Madrid.
Amb la complexitat d'una crisi d'aquesta naturalesa, és lògic que alguns economistes s'hagin convertit en referents d'un nombre cada vegada més alt de lectors que no són del ram. Per exemple, Paul Krugman, premi Nobel que, juntament amb Richard Layard, va publicar un manifest on afirma que una culpa de la depressió és un plantejament com el del decenni de 1930. Una causa és una excessiva austeritat en diversos països. Hi ha polítics que atribueixen el problema a un excés de crèdit irresponsable al sector públic, cosa que és falsa, perquè és al sector privat on s'ha produït un excés tant en la concessió de crèdit com en la sol·licitud de préstecs. La conseqüència ha estat una caiguda de la producció i dels ingressos fiscals. Per tant, el dèficit governamental és la conseqüència de la crisi i no la seva causa. Amb un sector privat que s'esforça per gastar menys, el sector públic hauria de ser un factor estabilitzador. És, doncs, un error retallar la despesa governamental. La política monetària no pot resoldre la crisi, quan els tipus d'interès tendeixen a zero. El gran inconvenient és que el Banc Central Europeu no pugui fer de prestador d'última instància. Les empreses no invertiran si no hi ha un clima de confiança i un nombre suficient de possibles clients amb prou diners per a les despeses. Als anys trenta es van utilitzar arguments estructurals discutibles en el sentit d'anar en contra de les polítiques de despesa proactiva. A causa dels seus errors, els polítics provoquen un sofriment massiu contra els seus ciutadans.
En aquest món en què els economistes esdevenen pensadors, les coses també funcionen a la inversa. Per exemple, els professors Patrick Neiertz i Nicolas Gronk (director de la Fundació Voltaire a la Universitat d'Oxford) han explicat que el poeta i dramaturg i empresari era també un economista de la Il·lustració, gran teòric del servei del deute. Era el cap d'un conglomerat de negocis agrícoles, d'adobs de pell, tèxtil i fabricant de rellotges, amb 1.000 obrers. Va intervenir en operacions de finançament del deute, era admirador d'Adam Smith i creia que cap país no és més pobre pel fet de finançar-se amb diners dels seus ciutadans i, en canvi, ha d'anar amb compte amb els prestadors internacionals. Va haver d'acceptar l'impagament d'un préstec de Carl Theodor, comte palatí de Baviera: 100.000 lliures del 1757 que no li van tornar. També va donar crèdit al duc de Wüttenberg, que va haver de refinançar i pagar amb interessos tres vegades el principal. Va ser l'inspirador dels moviments del rei de Prússia, al qual no va poder dissuadir de fer la guerra contra França i guanyar-la. No es considerava un gran economista, però ho era.
Un altre personatge va ser Keynes, de qui s'ha dit que no era keynesià. Va participar en la Conferència de Pau de Versalles. Va ser un gran teòric de la probabilitat i va definir el perill del parany de la liquiditat. Tanmateix va destacar com a inversor. En l'administració dels fons de dotació del King's College de Cambridge va obtenir més bons resultats que Warren Buffet amb la cartera de Berkshire Hathaway. Europa es podria inspirar en figures com aquestes. Per exemple, Alexander Hamilton, primer secretari del Tresor nomenat pel president Washington, va vetllar per un estat federal i unificat a finals del segle XVIII i el 1790 va promoure un banc central com a instrument de la Unió continental. Els EUA van rescatar les finances mexicanes el 1994 i la NAFTA (acord de lliure comerç de Nord-amèrica) pot evolucionar cap a una coalició més estreta. A Europa, l'Alemanya de la cancellera Merkel podria liderar un procés semblant. No és una dama de ferro com la Thatcher i ha canviat el projecte sempre que ha calgut. Altres països li demanen salvament per no ofegar-se i ella els ofereix classes de natació. I ara també va de la mà del Banc Central Europeu.
Enmig d'aquestes turbulències surt la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, normalment prudent, i ens avisa que si Catalunya insisteix en els seus plantejaments no hi haurà inversió estrangera. A part que no s'hi val, a fer por, l'advertència no s'aguanta. Primer, l'exfederació iugoslava i la soviètica s'han convertit en països que funcionen i Letònia subvenciona Grècia. Segon, Catalunya lidera ara mateix el dinamisme de les exportacions i el turisme. Per tant, el problema és que la marca Espanya ni ven ni inspira confiança. Potser que s'ho facin mirar, perquè la negativa a potenciar el corredor de la Mediterrània ha obligat a posar un carril per evitar que la Ford se'n vagi en part amb la música a una altra banda i que la BASF ajorni inversions si no li faciliten la sortida cap a Europa. A part que cobrar peatge al Port de Barcelona és un suïcidi, a més d'una discriminació intolerable com la de les autopistes. Que quedi, doncs, clar que Catalunya ha fet els deures tot i ser víctima d'una perniciosa discriminació.
