Un procés constituent?

Hores d'ara no podem predir quines implicacions tindrà la manifestació de l'11 de Setembre. Qui digui altra cosa farà el que els economistes: cadascú diu la seva i ningú recorda que un dia no llunyà proclamava el contrari, com aquell que sols un parell d'anys abans no arribés el gran declivi ens assegurava (llibre mediant) que necessitaríem molts més immigrants dels que ja hi són. Prediccions superades per les circumstàncies, com la classe política va ser engolida el dia 11 per la munió de gent que de manera festiva, emotiva, irracional reclamava un canvi radical en les dinàmiques dels darrers temps...

No podem saber què succeirà, perquè moltes forces que callen i compten estan jugant en les bambolines, però la gent que ens dediquem a l'anàlisi dels processos constitucionals podem aportar dades a les eventuals passes a donar a partir d'ara, si del cert el president de la Generalitat amaga una íntima convicció que Catalunya es troba a les portes d'una segona transició, i que aquest cop es farà sense el parany-obstacle-excusa-abric (cadascú que ho digui com vulgui) anomenat Espanya. Això suposa acceptar que la manifestació de la Diada va assolir el rang de fet constituent, és a dir, força simbòlica i/o material de referència per a la comunitat política de tan elevat nivell que justifica, almenys portes endins, proposar, provocar i conduir el canvi cap a una nova Constitució.

El camí des del fet constituent fins a la Constitució és el procés constituent i les seves passes depenen de la voluntat política, protagonitzada al principi per agents no institucionals i al final, pels partits. Els processos constituents poden ser molt diversos, però tots s'escriuen des del final cap a l'inici.

Vagi per endavant que la secessió de Catalunya, com qualsevol canvi de règim, seria cruenta. És cert que certs estats d'Europa s'han dividit de manera pacífica, però ni la seva història és la nostra, ni els temps s'assemblen gaire. Això no vol dir que hagin de venir els canons a sufocar la revolta, com alguns proposen; però un estat, per definició, vol sobreviure, i difícilment deixa anar territori i població sense plantar cara; no sols és el seu interès, és també la seva obligació. Potser Espanya l'hagués pogut obviar si hagués reformat la Constitució per emparar el dret a l'autodeterminació dels seus pobles, però crec que ja ha fet tard. Rajoy (i la crisi) ha apuntalat l'aportació d'Aznar a l' independentisme català.

Acceptada la tensió que es produiria, el govern de la Generalitat pot optar per assolir el protagonisme (convocant eleccions) o donar-lo als representants de la sobirania. No és això més democràtic que allò, perquè el Parlament actual va ser escollit amb una llei electoral espúria, amb un sistema injust amb les opcions polítiques sense representació prèvia, i sobretot, sense que el cens electoral sabés de la deriva que la situació prendria. Conclusió: Carretero quasi l'encerta. Cal convocar eleccions a la primavera amb certitud programàtica (sobre la independència, però també sobre el perfil ideològic) i amb tots els partits que es vulguin presentar, sense cap trava ni barrera, perquè aquestes serien, depenent del resultat, unes eleccions constituents; declaració del Parlament electe en raó dels resultats; si la declaració és d'independència, formació de la mesa constituent per redactar la Constitució, i un cop fet això, referèndum sobre el text, no abans.

Alguns han dit que directament passem al referèndum. Però siguem seriosos, el referèndum és l'eina més emprada al llarg de la història pels reaccionaris per manipular la voluntat ciutadana d'acord amb el seu interès. Sols els cal fer la pregunta adequada, i a nosaltres saber que a Catalunya mai hem estat capaços de dir “no”. A més, Rajoy no és Cameron, ni ho serà mai. Tota la resta és possible, però el poeta també diu que tot està per fer.