El dia que l'Església va fer dissabte

N'ha fet cinquanta anys, un llarg aniversari dels somnis no tots complerts que exigeixen una reflexió profunda. No hi ha dubte que la institució eclesial repercuteix, més del que pensem, en el tarannà ideològic mundial i fins una societat laica es mou atenta als vents que bufen des de la bimil·lenària fundació catòlica. Ara fa cinquanta anys de l'inici del Concili Vaticà II, el darrer intent seriós de revolucionar, des de dalt, una institució de la qual l'estimat Carlo Maria Martini digué que encara va dos-cents anys endarrerida.

Fou l'11 d'octubre del 1962 quan la romana basílica de Sant Pere s'omplí de solemnitat per inaugurar la gran assemblea de la cristiandat, convocada pel bon papa Joan i després de tres anys d'intensa preparació. En finalitzar el decrèpit epíleg del pontificat de Pius XII, l'Església necessitava una forta sacsejada, obrint les finestres i deixant passar aire nou, una manera de fer dissabte, però preferí triar un papat de presumible transició, el pacífic Angelo Roncalli, abans d'afrontar la renovació que es presumia que arribaria amb l'aleshores arquebisbe Montini. La cúria vaticana i el col·legi cardenalici eren immobilistes per definició, i el patriarca de Venècia no semblava gens perillós, un error de precisió que demostrava que no coneixien el tarannà de Don Angelo. La sorpresa esclatà quan, al cap de cent dies del pontificat, el 25 de gener del 1959, sense encomanar-se a gaire ningú, Joan XXIII anuncià la convocatòria d'un concili per renovar una Església necessitada d'una profunda sotragada.

De l'anunci a la inauguració foren temps de gran dificultat, quan la cúria intentà reconduir el desig del papa Joan i aigualir la convocatòria conciliar. Es crearen comissions controlades per la crosta eclesial i s'elaboraren documents de treball gens participatius, fins que el mateix papa reclamà la directa direcció dels treballs preparatoris i donà entrada als grans teòlegs del moment –fins i tot a algun dels que estaven expedientats– i a bisbes procedents del món pastoral. Els cardenals Frings i Liénart es feren portaveus de la renovació a l'aula conciliar i, de cop, es demostrà que els bisbes renovadors eren una immensa majoria. La marxa del concili no tenia aturador.

Com a homenatge al bon papa Joan i a la significació del concili, he rellegit el discurs inaugural que pronuncià el pontífex, a l'aula conciliar; un discurs en el qual les cròniques diuen que s'expressà d'una manera tan planera que molts curials no saberen endevinar la profunditat teològica del seu contingut. Joan XXIII explicà les profundes conviccions que l'havien portat a convocar l'assemblea, situada davant “les exigències i les oportunitats de l'edat moderna”, un concili destinat a fer que l'Església tingués “un coneixement més ampli i objectiu de les seves possibilitats” i “creixi en riquesa espiritual i miri intrèpida el futur, mitjançant l'oportú aggiornamento”. En el discurs desitjava que l'Església “sortís a trobar les necessitats de l'avui, mostrant la validesa de la seva doctrina per sobre de les formes de condemnes”. Des del caràcter eminentment pastoral, acabava desitjant la unitat de tots els cristians i fins i tot de tot el gènere humà.

Joan XXIII no pogué veure acabar el seu concili, que finalitzà durant el pontificat de Pau VI. Fou, sens dubte, el gran intent d'aggiornamento (paraula clau) de la institució eclesial i, malgrat les moltes reconduccions posteriors, significà un canvi ben visible en el funcionament de l'Església. Després de Pau VI segurament Albino Luciani hauria estat un gran continuador de l'esperit conciliar, però el seu pontificat quedà en una anècdota, i va ser substituït per un home vingut de l'est, amb mentalitat i personalitat de l'est. Des d'aleshores, moltes coses han quedat pendents. Serà hora de parlar d'un Vaticà III?