Opinió

la CRÒNICA

La recapitulació

L'any s'acaba i aquesta setmana és quasi inevitable escriure amb voluntat de recapitulació. Sembla que quan gira el calendari ens sentim en un d'aquells moments límit i aleshores, ja saben, situats al caire de l'abisme, la vida et passa per davant del nas en dècimes de segon. Recapitulem, doncs, però fem-ho de forma menys tràgica i més circumscrita als darrers dotze mesos. Ho diu tothom: aquest ha estat l'any de l'eclosió de l' independentisme. La crisi, i algunes velles certeses i uns cansaments nous, i aquells corrents profunds o merament especulatius que es van anar aplegant i agafant força i velocitat fins a emergir imparables a la gran manifestació de l'11 de setembre, ho han canviat tot. Catalunya s'ha convertit en el Quebec, o en Escòcia, i la independència ha passat a ser, sense coqueteries ni ambigüitats, una ambició proclamada i un tema de debat polític que ara, d'una o altra forma, es comptabilitza a les urnes conjuntament amb l'unionisme. Ja veurem fins quan. Però per molta gent la recapitulació d'aquest any no es pot limitar a l'esclat de l'independentisme. Pel matrimoni del meu poble que la setmana passada va ser assaltat a casa seva i que va ser víctima d'amenaces, brutalitats i tortures durant pràcticament una hora, aquest haurà estat l'any que van visitar l'infern. I per molta gent, atrapada en aquestes terres sense futur, ni sense amb prou feines present, arrapats a la darrera esperança de les prestacions mínimes i humiliants, el 2012 haurà estat un any de noves frustracions i de més portes tancades. I pels que practiquen la supervivència a la selva de l'economia submergida, haurà estat el període en què s'ha baixat un graó més en l'escala de la degradació. I un temps en què ha crescut el nombre de persones que s'han sentit abandonades i que han considerat trencat el contracte social i decidit fer la guerra pel seu compte. Aquest ha estat, en general, l'any en què el noranta-nou per cent seguim submergits en una crisi que provoca que tots ens mirem de reüll però que, excepte els que la van provocar, purguem plegats. I si hagués d'escollir una lliçó, una revelació, em quedaria amb dues per les mateixes raons: l'ANC i la PAH. Uns i altres ens han mostrat que trencant les costures d'un sistema que, quan no és inoperant, s'ha convertit en un instrument en mans dels que en són beneficiaris, actuant al marge de les formacions polítiques i dels canals de representació convencionals, arrapats exclusivament als principis fonamentals i a allò que és just i legítim, es poden obtenir victòries. Haurem d'aprendre a rebutjar les dinàmiques com les que, aquests dies, tiben l'ànim i ens mostren més descarnadament que mai les contradiccions de tot plegat. La fascinació pel consum conjuntament amb tots els efectes de les retallades i de la depressió econòmica que debilita la demanda i el mercat intern, que és, al capdavall, el que dóna vida. Haurem d'aprendre a dir que no i, ja ho he escrit alguna altra vegada, si nosaltres no sabem exactament a què, no cal patir, els que ens fan anar pel pedregar ho saben perfectament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.