“No puc més!”

“No puc més.” Amb aquestes paraules justificava Benet XVI la seva renúncia al papat. Reconeixia que li faltava vigor i precisava que la feblesa que sentia no era només feblesa del cos sinó també de l'esperit que el portava a reconèixer la seva incapacitat per poder exercir adequadament el seu ministeri al capdavant de l'Església.

Mentre arriba la convocatòria del conclave hi haurà preguntes que els analistes i observadors del Vaticà i de la vida de l'Església miren aquests dies de contestar. La primera, i per la singularitat d'aquesta renúncia voluntària, és saber quins han estat els factors que han minat la fortalesa d'esperit d'aquest ancià pontífex que l'ha portat a deixar el poder i la glòria del papat. No hi ha dubte que és feixuga la tasca del cap de l'Església universal. S'hi barregen sempre dues vessants: una, més espiritual i més pastoral, que és mantenir i enfortir la fe actualitzant i adequant el missatge evangèlic i la moral a les noves sensibilitats i a les noves situacions que viuen avui els creients. L'altra, garantir i vetllar pel bon govern d'una institució que, prenent forma d'estat, acapara un poder temporal i econòmic de dimensions extraordinàries.

En la primera, la doctrinal i pastoral, el papa Ratzinger, com a bon intel·lectual, ha volgut escatir la dialèctica entre fe i raó. En aquesta sempre tensa dialèctica, s'ha esforçat a interpel·lar la raó des de la formulació rigorosa de la fe però no ha estat prou obert a deixar que la dogmàtica de l'Església fos interpel·lada des de la raó. Benet XVI s'ha mantingut inflexible davant nous reptes que des de la ciència i des de les noves sensibilitats socials reclamaven una revisió d'aspectes que exigien una nova lectura exegètica de les fonts que en el catolicisme avalen la fidelitat als orígens i que no són altres que els evangelis i la tradició. Cito els exemples més evidents: el paper de la dona dins de l'Església, la moral sexual, el celibat obligatori. Curiosament, i més enllà del xoc antropològic que reflecteixen en aquest àmbit les intransigències doctrinals o disciplinàries, el papa s'ha trobat amb la tragèdia dels nombrosos casos de pederàstia de sacerdots o religiosos que han acabat explotant com una immoralitat imperdonable. Aquí, tanmateix, sí que s'ha de reconèixer que Benet XVI ha actuat amb decisió i ha sabut rectificar l'actitud evasiva del seu predecessor Joan Pau II. La desqualificació pública de Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist, n'és un botó de mostra, però l'escàndol el va deixar abatut.

I com a guardià apassionat de l'ortodòxia que ha estat, el papa Ratzinger haurà sentit també la impotència o la incapacitat per donar resposta a les exigències d'evangelització d'un món occidental cada cop més secularitzat i per garantir la presència de l'Església al Tercer Món, i amb dura competència amb religions, també mil·lenàries, instrumentalitzades sovint com a arma política en països africans o asiàtics.

L'altre gran factor que sens dubte ha minat la fortalesa del papa Benet XVI ha estat més terrenal però no menys complex: el paper d'home d'estat, lligat al govern del Vaticà i al control de la cúria. No oblidem que el Vaticà és una estructura de poder i allà on hi ha poder hi ha interessos sovint inconfessables. Hi ha conspiracions. Hi acostuma a haver corrupció. Hi ha individualismes i infidelitats. Ho recordava el mateix papa el dimecres passat. La traïció del seu majordom amb la filtració de documents reservats, la poca sintonia amb el seu secretari d'estat, el cardenal Tarcisio Bertone, la crisi de la banca vaticana, les relacions i obligacions diplomàtiques que difícilment encaixen amb valors evangèlics de pobresa i austeritat… Segur que han generat molts maldecaps al papa que finalment s'ha atrevit a dir: “No puc més.”

D'aquí a un mes hi haurà successor. Es poden preveure canvis? Estem al final d'un cicle? Jo diria que no. Sense democràcia interna, amb un poder unipersonal com és el del papa, una estructura jerarquitzada al màxim i un clergat exclusivament masculí fan impensable un canvi a l'estil del Vaticà II. Només recuperant l'eclesiologia d'aquell concili es podria tenir esperança, perquè això voldria dir una autoritat més compartida amb l'exercici efectiu de la Col·legialitat episcopal i amb un major protagonisme del poble Déu, estimulats pel servei vertebrador del bisbe de Roma, és a dir del papa.