Jubilació de Benet XVI
El pontificat de Ratzinger, com el de Wojtyla, ha estat continuista i contrareformista
No resulta fàcil fer una valoració del pontificat de Benet XVI. I encara menys fer-la sense ni esmentar el de Wojtyla, com s'està fent aquests dies, per algun motiu que desconec, però que no ajuda. Són dos pontificats continuistes. No en l'estil, evidentment, però sí en el fons: ambdós contrareformistes. No s'ha tingut en compte aquest aspecte, del tot indispensable, per entendre el final del pontificat de Benet XVI, que començà com un corol·lari del de Wojtyla. Una conseqüència necessària d'aquell complicat teorema teomòrfic (o simplement teocràtic) que va durar 27 anys durant els quals la política aplicada als abusos a menors va ser contraproduent. El secret pontifici pesà com una llosa. Els bisbes es limitaren a comunicar els casos a la congregació presidida per Ratzinger, en espera d'una decisió que no va arribar mai. Això explica (malgrat que no justifica) que els bisbes es convertissin en còmplices dels abusos, per ocultació. No per pròpia voluntat, sinó per una obediència malentesa. Aquest punt és més revelador del que sembla. Si es llegeix entre línies, apareix, en temps real, un canvi essencial en l'actitud dels bisbes en relació al papa. Ja no és la del concili. Aquest canvi és la primera cosa que Pere Casaldàliga constatà en la seva visita ad limina, ajornada per les raons que ell mateix explica: no podia sortir del Brasil. Però això ara no importa, el que importa és que, només de posar els peus a la cúria, el cardenal Gantin li recordà que, en la visita a Pere, no oblidés que estava sota Pere –cum Petro sed sub Petro– i que ja podia buscar una sotana allà on fos o es quedaria sense veure el papa. Wojtyla, encara que no ho semblés, era molt exigent amb el protocol. De portes en fora era tal com el vèiem: proper a la gent i seductor al màxim. Superava qualsevol dels líders populistes, sense necessitat de caure en la vulgaritat. Era el papa! I això encantava la gent. Però, de portes endins, la cosa era diferent: sóc el papa! No calia repetir-ho. La veneració pel màxim representant de l'Església va arribar al mateix nivell que imperava en el pontificat de Pius IX, el papa del dogma de la Immaculada, del concili Vaticà I i de la infal·libilitat. El papa ultramuntà per excel·lència. La viva imatge del Wojtyla de portes endins i l'anvers de la medalla de portes enfora. Wojtyla només se sentia a casa quan era fora del Vaticà. Ell, que era centralista al màxim, va deixar el govern de l'Església en mans de la cúria. I la cúria en mans de Ratzinger, el corol·lari del complicat teorema. L'hereu de la corona, només que, en aquest cas, era d'espines. En morir Wojtyla, el secret pontifici seguia vigent. Només el podia dispensar el successor de Wojtyla. I aquest només podia ser Ratzinger. Les cartes lacrades que reberen tots els bisbes, les envià ell, per raons de càrrec. Ningú coneixia el problema millor que ell. Tenia per davant una feina difícil i escabrosa. I crec que la va complir. Fins avui, només he trobat un únic article que apunti en aquesta direcció: el d'Ignasi G. Faus, jesuïta, publicat a La Vanguardia. Llegiu-lo si teniu ocasió. Hi trobareu el Ratzinger professor a Tübingen. Conté una anècdota impagable: Ratzinger opinant sobre les diferents escoles de teologia i afirmant, amb calculada displicència, que “A Roma... A Roma, ja saben vostès, no es fa bona teologia.” L'ovació dels alumnes fou sonora i rotunda. Calculo que devia ser com la que rebé el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia, a l'aula conciliar, el dia que demanà la reforma de la cúria i al mateix temps condemnà sense pal·liatius els mètodes emprats pel Sant Ofici. L'aula sencera esclatà en un dels aplaudiments més llargs que es coneixen. No crec que Ratzinger ho hagi oblidat. Era l'home de confiança del cardenal Frings, el seu acompanyant en el concili. Costa d'entendre què l'induí a acceptar el càrrec que li oferí Wojtyla i que el convertí en l'inquisidor del postconcili. La seva fatiga té les arrels en aquesta zona obscura i profunda. No és home de manar, però sí de censurar. Crec que s'escau parlar de jubilació i no de renúncia. I cal esborrar la imatge victimista que aquests dies ha prevalgut. Es retira i alhora es queda. Deixa de ser, però continua estant. Al Vaticà. On, si no?
