Provincians

L'embat d'Espanya contra Catalunya ha arribat al grotesc. Anul·lar un acord parlamentari, per més equilibris semàntics que facin, és una pura barbaritat democràtica. Però és que van laminant qualsevol iniciativa catalana: les anomenades ambaixades, el manteniment de la ignominiosa llei Wert (malgrat l'aval en contra del Tribunal Suprem!), els horaris comercials, les maniobres del Ministeri de l'Interior per deteriorar la imatge del candidat Mas, a les passades eleccions, o el decret municipal sobre el burca de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Que us penseu que és per fervor religiós? Per menyspreu a la dona? No, no: es tracta d'una consigna: “Vamos a destruir todo lo que emprendan.” És la guerra.

Em direu que sóc una paranoica i que veig tots els mals procedents de l'Estat espanyol –sé que ho direu: sé llegir–, però afegiré un factor doble, i aquest ve de l'interior del país: l'Estat espanyol compta amb dos aliats per cometre tots els tropells (inclòs haver de suportar la veueta de Montoro): un és la bel·licosa agressivitat dels catalans colonitzats (que en el millor dels casos no arriben a un terç de la població, però són molt actius i estan mimats), que fomenten qualsevol actitud de l'Estat; el segon és molt més preocupant: el provincianisme inconscient de bona part de la societat catalana. Aquell provincianisme que ens fa botar d'alegria quan la “roja” guanya a futbol, és a dir, la selecció espanyola; o quan plorem amargament dies i dies per haver perdut la possibilitat de guanyar la copa del Generalísimo, ara dita copa del Rey. O la quantitat indecent de paraules que hem gastat analitzant què ha dit o què no ha dit Carmen Chacón, fent de mirall perpetu de la premsa madrilenya. No dic amb això que els periodistes siguin els provincians: els periodistes reflecteixen la realitat, és a dir, a tots nosaltres. I la més grossa: després de l'intent fallit del #novullpagar, al capdavall Abertis i La Caixa han liderat les negociacions amb Fomento perquè les autopistes continuïn essent un negoci milionari, pagant la festa els catalans. Aquesta és la nostra pobra, bruta, trista, dissortada... provinciana pàtria. Veges què hi farem.