Opinió

Memento als banquers: ‘pulvis eris'

Benvingudes les mesures que adopta un país de rics que no tolera l'abús i l'ostentació

Se'ns havia dit que tots els sacrificis imposats a la població en nom d'una austeritat mal entesa haurien valgut la pena, perquè enguany començaríem a notar els primers símptomes de recuperació. Però, ai que poc dura l'alegria a casa del pobre! En efecte, quan encara no s'havia observat cap millora per a unes classes populars víctimes de les retallades de l'estat del benestar, d'un atur descomunal, d'una política econòmica i fiscal que rebaixa deliberadament el poder adquisitiu dels treballadors, pensionistes, consumidors i usuaris de serveis públics monopolistes amb tarifes abusives aprovades pel govern, ja s'ha fet palès que, en realitat, allò que ens ofereix el govern del PP i de Rajoy és una mena d'annus horribilis. El copyright de l'expressió pertany a la reina d'Anglaterra i a la casa de Windsor, però els Borbons d'aquí també han fet el pòdium de ser més nosa que servei i de guanyar-se a pols un desprestigi irreparable encara que hi hagués algun propòsit d'esmena. La reina d'Holanda ha marcat un precedent amb l'abdicació i el papa Benet XVI també ho ha fet amb la renúncia. A més a més, en el seu comiat, amb el teló de fons dels casos de pedofília, d'escàndols a la banca vaticana i de lluites intestines de la jerarquia, ha fet referència a les turbulències d'un any d'aigües agitades i vents huracanats durant el qual “Déu semblava que s'havia adormit”.

De fet, era perfectament previsible que es compliria aquell lema del pessimisme que es formula com una recomanació: em van dir que deixés de preocupar-me, perquè al cap i a la fi les coses podrien anar pitjor, de manera que vaig deixar de preocupar-me i, naturalment, les coses van anar pitjor. I és que la realitat canvia molt ràpidament i altera l'statu quo en perjudici, és clar, dels autistes indecisos i desinformats que són abúlics partidaris d'un passiu “laissez faire, laissez passer, le monde ira de lui même” o d'un resignat “l'Itàlia farà da sè” que pot acabar amb un pallasso (Grillo) i un exgovernant (Berlusconi) acusat més de 40 vegades als tribunals per qüestions de corrupció, com la segona i la tercera forces més votades. El resultat és que pinten bastos i que es perfila un esquema de paràlisi econòmica i de declivi polític semblant al que el Japó ha hagut de patir durant els últims 20 anys. I la cosa és complicada quan es tracta d'un país massa gran per a fer fallida o per a ser rescatat. Amb un dèficit pressupostari relativament petit, el problema més greu que té és un deute equivalent al 130% del PIB. I això ja pot representar conseqüències per a la moneda única. Caldria trobar una via de creixement i un pal·liatiu d'una austeritat massa rígida.

Tot plegat s'ha d'anar fent sobre la marxa i tenint en compte els canvis que es vagin produint a nivell global. Per exemple, el que ha passat bastant desapercebut i una mica per sorpresa i que tindrà forçosament conseqüències en la geopolítica dels recursos naturals. M'estic referint, és clar, al fet que la Xina hagi fet el sorpasso als EUA i s'hagi convertit en el primer importador net de petroli. Els EUA han baixat a 5,9 m de barrils diaris mentre la Xina ha pujat a 6,12 m. En el model anterior, l'Aràbia Saudita, Kuwait i l'Iraq eren peces clau de la política exterior nord-americana. Mentre que ara, d'entrada, Washington ja ha anunciat la retirada d'alguns portaavions que operen al golf d'Ormuz. L'Agència Internacional de l'Energia ha anunciat el pronòstic que, per primera vegada, el consum dels països emergents serà superior al dels països industrialitzats. Tanmateix, la transformació més gran que s'ha observat en aquest llarg període de crisi i recessió és la relativa al judici negatiu que la banca, les caixes i d'altres entitats financeres mereixen actualment de l'opinió pública. Ja al juliol del 2009, la revista Rolling Stone va publicar un treball de Matt Taibbi amb el títol de La gran màquina americana de fer bombolles. L'autor sosté que, des de les accions de tecnològiques fins als preus del combustible, Goldman Sachs ha dissenyat totes les grans manipulacions de mercats des de la Gran Depressió i que, a l'hora present, estan a punt de fer-ne de noves. Avisa els lectors que el més gran banc d'inversió és com un vampir enorme per al conjunt de la humanitat. Els alts càrrecs de les administracions Bush i Clinton eren sempre reclutats en els rengles de Goldman i si un d'ells anava a presidir el Citigroup, semblava normal que el govern li concedís $ 300.000 m de rescat amb diner dels contribuents. Bé, vaja, tal com ara fem aquí segons el principi de privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues.

Ja de bon començament, el fundador Goldman i el seu gendre Sachs van contribuir a desencadenar tota mena de desastres i van actuar de forma irracional contra els interessos generals. Galbraith ho corrobora en el seu llibre The Great Crash - 1929 i Taibbi explica com Goldman va perjudicar els inversors en habitatges a còpia d'apostar contra les seves pròpies hipoteques escombraria.

Ara, però, la gent es revolta en saber quines fastigoses retribucions s'autoadjudiquen els executius que arruïnen una entitat, els seus clients i els seus proveïdors i, després, se'n van amb bonus i obscenes quantitats de diners. La pressió ha fet que al banc més antic del món (el Monte dei Paschi de Siena) almenys s'hagin presentat querelles contra els principals directius. S'han acabat, doncs, els temps daurats de la banca i convindria oblidar-los per sempre més. Aquí, sense anar més lluny, ara afloren les xifres de Bankia que arrosseguen la pèssima gestió del president de Caja Madrid (fusionada), M. Blesa, és a dir, del més íntim company de pupitre de José María Aznar i representen el rècord de pèrdues, amb € 19.000 m, sense que s'hagin exigit responsabilitats als culpables. Alguns cobren en règim de probable incompatibilitat de Lazard i La Caixa (Rato). A la vista d'aquest panorama, un empresari arruïnat per Swissair mentre els executius marxaven del naufragi amb bons i astronòmiques pensions, va impulsar un referèndum per a impedir aquesta injustícia que clama al cel. Es diu Thomas Minder i, junt amb l'activista Briggitta Moser - Harder, van mobilitzar el 68% del vot. En la mateixa línia, la UE s'ha marcat un objectiu idèntic tot i l'oposició del Regne Unit, que pensa només en la City de Londres. Així, doncs, el país més amic dels super-rics legisla contra els abusos dels banquers. No s'ha trencat totalment l'idil·li i, de moment, no es preveu cap divorci. Benvingudes, però, les mesures que adopta un país de rics que no tolera l'abús i l'ostentació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.