Robin Wright

Una vegada vaig llegir una crònica de xafarderia que, a propòsit de la relació amorosa, que va ser fugaç, entre Sean Penn i Scarlett Johansson, apuntava que l'actor nord-americà devia ser un dels homes més envejats del món. Això perquè, molts anys abans de la seva història amb Johansson, s'havia casat amb Madonna. Crec recordar que el cronista feia referència a alguna altra amant més o menys atractiva, però sobretot vaig fer atenció a una estupidesa: no esmentava que Penn va estar casat durant vint anys amb Robin Wright, una de les actrius més belles d'aquest mateix període. Ho continua essent, als seus 47 anys. Wright, que va revelar-se amb La princesa promesa l'any 1987 i ha desenvolupat una carrera per sota del valor de la seva presència i del seu talent, va ser a Canes fa poc per presentar un curiós film d'Ari Folman, que va obrir la Quinzena de Realitzadors, mostra paral·lela a la secció oficial del festival en la qual, fa cinc anys, el cineasta israelià va impactar amb Vals amb Bashir, un documental d'animació que dóna compte de l'oblit traumàtic (i de la voluntat de recordar en contra de la desmemòria culpable del seu país) de la seva participació com a soldat a la primera guerra del Líban mentre hi va haver la matança de refugiats palestins a Sabra i Shatila.

El congrés, títol de la nova pel·lícula de Folman, és un producte hibrid entre la realitat i la virtualitat en què, a la primera part, Robin Wright s'interpreta ella mateixa i rep una hipotètica oferta per vendre la seva imatge i, renunciant per sempre més a actuar, lliurar-ne la reproducció animada a l'univers 2.0 perquè els productors hi facin les pel·lícules seriades que l'actriu va negar-se a fer. Quan, a la segona part animada, la imatge real de Robin Wright desapareix per aparèixer la imatge numèrica, se sent una nostàlgia de l'actriu. Totes les emocions, que van lligades al misteri dels actors per expressar-les, desapareixen. Què seria el cinema sense els actors que ens representen?