Les imatges que manquen

Diuen que Claude Lanzmann va conversar a Canes amb Steven Spielberg, que era (encara hi és) a la ciutat com a president del jurat de la secció oficial del festival, mentre el documentalista i escriptor francès hi presentava Le dèrnier des injustes (“L'últim injust”), en què recupera l'entrevista que, durant el rodatge de Shoa, va realitzar l'any 1975 a Benjamin Murmelstein, l'últim president del consell jueu del ghetto de Theresienstadt, que els criminals nazis mostraven com a “modèlic” amb la vergonya que alguns observadors internacionals ho van voler creure. Lanzmann va descartar l'entrevista, que ara ha revelat al món com un document excepcional sobre la controvertida personalitat de Murmelstein i sobre els procediments de “la solució final”, del muntatge de Shoah (1985), un documental imprescindible en què l'horror dels camps d'extermini es fa present a través de la memòria dels supervivents, sovint en contrast amb les imatges dels (no) llocs de la barbàrie relatives al present del rodatge. El cas és que Lanzmann, polemitzant amb tothom, considera que no pot representar-se l'horror perquè les imatges (fins i tot les d'arxiu) estan condemnades a banalitzar-lo sense poder donar compte de la veritat. Seria interessant conèixer el contingut de la conversa entre Lanzmann i Spielberg perquè aquest va ser acusat per l'autor de Shoah d'exemplificar amb La llista de Schindler” el fet que l'horror és, al capdavall, irrepresentable o que, per dir-ho d'una altra manera, no pot ser representat sense banalitzar-lo i fins convertir-lo en espectacle.

A l'assaig ‘Images malgré tout', en què analitza cinc fotografies realitzades a Auschwitz per membres del sonderkomando que treballava als fons crematoris, l'historiador de l'art Georges Didi-Huberman, un de tants que ha polemitzat amb Lanzmann, afirma que tan legítim és donar la paraula als supervivents com abusiu deduir-ne que les imatges no poden testimoniar la veritat dels camps. De fet, una reconstrucció fictícia ha de ser per força diferent de, com en el cas de les fotografies dels sonderkomando, les imatges de resistència realitzades per les víctimes amb la voluntat de fer visible allò que els nazis volien fer invisible. Amb la consciència de la dificultat de transmetre la realitat d'aquell horror, aquells que van escriure sobre la seva experiència als camps d'extermini van esforçar-se (sovint a través de la imaginació, amb la qual recordem, i d'un treball literari) per dir allò que semblava impossible de dir-se. En tot cas, parlar de l'horror o mostrar-lo no pot excloure mai la reflexió ineludiblement moral i estètica sobre com fer-ho. I, més que no poder-se dir, no acaba mai de dir-se. La història mateixa de l'Holocaust és una història que mai no pot acabar-se. Lanzmann hi aporta un nou i valuós capítol amb Le dèrnier injustes, en què, com si reconegués la capacitat de l'art per donar compte de l'horror a través de les seves víctimes, reprodueix dibuixos que van fer-se al ghetto de Theresienstadt.

No pot haver-hi imatges de l'horror? O, més aviat, sempre en manquen? A la vegada possiblement n'hi ha que han de mancar per la seva obscenitat: les dels botxins. El mateix dia en què Claude Lanzmann va presentar el seu nou documental a Canes, es va projectar L'image manquante (“La imatge que manca”), un film de Rithy Pan amb el qual el cineasta cambodjà, després de S21, la maquina de la mort dels khmers rojos o de Duch, el mestre de les forges de l'infern, continua contribuint a la memòria cinematogràfica de l'horror que va crear el règim dels khmers rojos al seu país. Rithy Pan, nascut l'any 1964 a Phnom Penh, era un nen quan, del 1975 al 1979, els khmers rojos van matar o causar la mort de dos milions de persones, entre les quals hi havia tota la família de l'aleshores futur cineasta. A diferència dels seus films anteriors sobre el tema, L'image manquante és una evocació personal de les seves experiències durant aquella època en què va perdre tota la seva família després que, com tots els seus habitants, hagués d'abandonar forçosament Phnom Penh perquè els khmers rojos consideraven que la ciutat corrompia i que només s'havia de viure al camp.

Manquen imatges de la Phnom Penh deserta, com tantes altres sobre aquell horror. Rithy Pan va buscar-ne, però no en va trobar i, en canvi, va ensopegar amb algunes de mentideres amb les quals els khmers rojos (com també n'hi ha del “ghetto modèlic” de Theresienstadt) van voler donar una imatge idealitzada de l'infern que van crear. El cineasta va deixar de buscar-ne perquè es va adonar que, de fet, han de mancar en la mesura que serien obscenes i sense significació. En canvi, n'ha fabricat d'altres amb figuretes d'argila (el fang i l'aigua amb els quals estem fets) que assagen una representació d'aquell horror. Ho ha fet amb aquesta idea: “Això que ara us dono no és una imatge o la recerca d'una imatge, sinó la imatge d'una recerca: aquella que permet el cinema. Certes imatges sempre han de mancar i reemplaçar-se amb d'altres: en aquest moviment hi ha la vida, el combat, la pena i la bellesa, la tristesa dels rostres perduts, la comprensió del que va passar; a vegades la noblesa i fins el coratge: mai, però, l'oblit”.