‘Bajarí'

Bajarí és el nom gitano de Barcelona i és el títol del documental amb el qual Eva Vila fa present que en aquesta ciutat continua viu el corrent de transmissió del flamenc i de la rumba. El film va presentar-se divendres passat a la Filmoteca dins la mostra Docs Barcelona, de la qual ha guanyat el premi especial del jurat. Diumenge n'hi va haver una altra projecció, però sense que després hi hagués, a la plaça Salvador Seguí, l'actuació tan breu com vibrant que divendres van regalar les “estrelles” de Bajarí, una pel·lícula que s'origina en el documental anterior d'Eva Vila, B-Side. La cara B de la música a Barcelona, realitzat amb la voluntat de registrar una activitat incessant que no és al gran aparador de la ciutat. La formació musical de l'autora fa que siguin dos films amb coneixement i passió vers els mons que documenta, però també hi ha un desig de recerca que, en el cas de Bajarí, l'ha fet acostar a la comunitat gitana de Barcelona.

Una figura llegendària també és a l'origen de Bajarí: Carmen Amaya, una artista essencial que va trossejar-se els ronyons ballant i de la qual s'expliquen coses que, de manera antagònica al tipisme flamenc, recorden allò que va escriure García Lorca del duende: una força que ve de la terra i que posseeix un cos amb “sonidos negros de muerte”. Carmen Amaya, gitana del Somorrostro, apareix a Bajarí a través de les imatges de Los Tarantos, el film de Rovira-Beleta que s'hi projecta en una sessió a la qual assisteix un nen amb la mirada admirada. Però, a més, la mítica ballarina hi és com un “fantasma” que ha deixat empremta, com ara en la seva neboda Mercedes Winy Amaya, una altra ballarina essencial i “arcaica” amb duende, i la filla d'aquesta, Karime Amaya, estrella emergent.

És així que Bajarí és una viscuda pel·lícula sobre com es fa un espectacle, sobre la transmissió i l'empremta, sobre la tensió entre el vell i el nou, sobre un dels mons que habiten la ciutat. I és així que cal esperar que això es faci més visible en sales de Barcelona: cal que s'estreni.