La teranyina de bancs i caixes
El resultat està a la vista. Els bancs segueixen igual de fràgils i contribueixen a l'estancament de l'economia
A l'hora de seure per a escriure un cop a la setmana, sempre hi ha una notícia gran o petita que, de manera anecdòtica, és reveladora de les transformacions i noves tendències que constantment es van produint. Per exemple, s'ha publicat un article a The Economist sobre el mercat xinès d'articles de luxe, que ja s'ha convertit en el segon més important del món després dels EUA. Amb el nou govern de la Xina, la consigna anticorrupció i la condemna moral de l'ostentació de la riquesa s'han reduït les vendes de joies i rellotges especialment a funcionaris de sou baix. També ha baixat un 14% el consum d'aletes de tauró per a l'alta gastronomia, però segueix creixent la venda d'avions privats. Assistim, doncs, a l'evolució d'un país que l'any passat va superar les exportacions d'Alemanya i, enguany, està a punt de fer el sorpasso del consum d'articles de luxe d'Amèrica del Nord.
En un altre ordre de coses, s'ha produït un fet molt remarcable protagonitzat per un immigrant del Kurdistan que va arribar als EUA el 1994 i ha demostrat que el somni americà encara és ben viu. M'estic referint a Hamdi Ulukaya, que en sis anys ha aconseguit que el seu iogurt grec Chobani passi al davant de Danone i sigui el més venut als EUA. Així doncs, veiem com les coses canvien i es transformen. Tot i així, en d'altres episodis recents tenim notícies menys esperançadores, com ara que l'oficina del Deutsche Bank a Singapur ha instal·lat una vault, és a dir, una gran cambra cuirassada. No unes caixes de lloguer, sinó una colossal instal·lació fortificada. El sector bancari també ens ha deparat altres novetats, com ara que les participacions que el govern britànic va quedar-se per a rescatar els bancs RBS i Lloyds ara valen la meitat del diner públic que es va aportar. En conseqüència, la pregunta és si aquell salvament va ser realista o correcte, perquè l'aportació a costa dels contribuents va ser de 60.000 M£. El resultat està a la vista. Els bancs segueixen igual de fràgils i contribueixen a l'estancament de l'economia. I la cosa no té sortida, perquè, per definició, l'estat no és un inversor normal atès que el fet de ser a la vegada propietari i regulador porta necessàriament incorporat un conflicte de prioritats inevitable. Martin Wolf, eloqüent a la seva columna del Financial Times, subratlla que només poden contribuir a la reactivació els bancs que s'hagin recapitalitzat i tinguin un balanç net. De fet, el ministre d'Hisenda, que allà en diuen el Chancellor of the Exchequer, pensa que amb el comitè del tresor de la cambra dels comuns, s'ha creat un monstre de Frankenstein. En realitat, de març del 2009 a abril del 2013 la quantitat de diner en circulació s'ha reduït un 19,4%. I així, la malaltia que es pateix és una barreja d'incapacitat i de falta de voluntat de concedir crèdits.
Hem salvat, per tant, uns bancs mal gestionats, amb els diners dels ciutadans. L'argument era que havíem de rescatar uns caixers i banquers de manifesta mala praxi perquè els necessitem perquè hi hagi crèdit per a les pimes. I, després, resulta que segueixen impertèrrits sense donar préstecs. I, a sobre, per a més gran inri, ens mortifiquen amb uns anuncis del FROB (que costen un dineral, mentre que a la Generalitat li neguen parts essencials de l'estat del benestar) que són un irritant sarcasme per inútil publicitat i absoluta falsedat del missatge. És més, segons els experts, seria un gran error facilitar de cop un gran boom dels préstecs, atès que provocarien una nova crisi. De totes maneres, la cosa més greu és que els bancaixers s'han acostumat a la recompensa d'un model de negoci basat en un capital insuficient, repenjant-se sistemàticament en el diner dels contribuents que els governs garanteixen segons unes regles de joc que s'haurien d'eradicar d'una vegada i per sempre.
Una altra anècdota simptomàtica és la querella contra el jugador del Barça Messi. Es curiós, d'acord amb el principi que “el tonto nunca se pisa el haba”, que la fiscalia no s'hagi querellat mai contra cap jugador del Madrid, posem per cas, en tots els anys que s'ha investigat el màxim golejador del Barça. A Botín, quan li van trobar 2.000 milions d'euros a Suïssa, no li van presentar querella, oi? Tot plegat en una Espanya que diu que l'Uruguai “no és un paradís fiscal, però actua com si ho fos” i que va permetre que AENA importés les portes de control de l'aeroport marca Siemens fent-les passar primer, almenys documentalment, per Montevideo. Ja se sap que les empreses alemanyes no poden pagar comissions per exportacions a Europa i, en canvi, sí que es permeten als mercats d'Amèrica Llatina. El mateix país que els rumors diuen que el govern Zapatero es va comprometre a no molestar per l'evasió fiscal si les obres d'ampliació del canal de Panamà s'adjudicaven a la polèmica empresa SACYR.
Per què no s'examina el cas de Cristiano Ronaldo (que, per cert, cobra de Bankia, és a dir, de tots els contribuents inclosos els del Barça)? O per què la fiscalia no es va querellar contra l'exministre Piqué, que tenia una patrimonial anomenada Loreto Consulting on només hi figuren dues persones: ell i la seva aleshores esposa? És més, preguntat sobre la societat va declarar que els qui no s'organitzen per obtenir una “optimització fiscal” són curts de gambals. Finalment, recordar que les flotes de petroliers espanyols estan abanderades a Madeira i que Montoro, abans de ser ministre, era assessor fiscal expert a minimitzar les tributacions dels seus clients. En resum, tenim les entitats financeres que ens mereixem.
