Opinió

Viure sense tu

Sigues fort

Un petit gest com els de Xavier Fort dóna
fortalesa per seguir respirant

Mossèn Xavier Fort és des del 92 el capellà de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. Un home menut, de rialla acollidora, d'una tendresa infinita, que es mou com un esmolet per totes les plantes d'aquest enorme centre sanitari. Duu un pin del Nàstic i una petita creu als traus de les solapes de la bata blanca, i té una fesomia que barreja trets dels actors Robin Williams i Dustin Hoffman. Potser m'hi fa pensar veure'l amb jersei de coll alt fins a tocar l'estiu. Té diversos màsters en resiliència, empatia i ecumenisme no invasiu. No sé si els lefevristes acabarien d'entendre la seva manera de fer, però segur que el papa Francesc sí, que per alguna cosa diuen que té semblances amb Joan XXIII. Xavier Fort té un do que reconforta i complementa la feina dels excel·lents professionals de l'UCI i resta de plantes, on reparteix oxigen i llança petons amb la mà, com un rei en plena cavalcada. Té això tan difícil de definir que és la qualitat humana, combinada amb la mirada que projecta sobre l'altre. Com la de les reflexions filosòfiques de Lévinas. I fruit d'una intensa vida que l'ha dut als camps de cotó de Texas, a São Paulo i a les mines de carbó de Bèlgica, acompanyant els més febles. I al Serrallo de Tarragona, on va estar a punt de morir a mans d'un indigent que havia acollit a casa seva, i al qual va acabar perdonant a l'hora del judici. Fort és un home estimat per malalts, familiars i companys. Divendres de la setmana passada més de quatre-cents treballadors de l'hospital li van fer una festa sorpresa per homenatjar-lo pels seus cinquanta anys de sacerdoci. I a més té un gran sentit de l'humor. Explica que algú que s'esforçava a parlar-li en català, per cridar-lo li deia: “Montse!”, per comptes de mossèn. I que es va girar la tercera vegada de sentir el crit i al constatar que era l'únic susceptible de fer-ho en un passadís on no hi havia ningú més. La sensibilitat en el tracte en aquesta catedral d'humanitat que és un hospital, on el temps té un altre ritme i on funcionaments i raons adopten una altra lògica. I on un petit gest com els de Xavier Fort dóna fortalesa per seguir respirant, desitjant que no s'acabi l'aire.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.