L'acord de Ginebra
El gir de la política exterior d'Obama ha deixat amb el pas canviat els seus principals aliats a la regió
No sempre les notícies són dolentes. L'acord signat a Ginebra entre l'Iran i el G5+1 (els cinc països que tenen dret a vet en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides –els Estats Units, Rússia, la Xina, el Regne Unit i França– més Alemanya) és una finestra a l'esperança, tot i que temporal (té una vigència de sis mesos), en la complicada situació de l'Orient Mitjà. Aquest acord permetrà a l'Iran produir urani enriquit al 5%, insuficient per a usos militars, i l'obliga a diluir al 5% l'estoc d'urani enriquit al 20%. Alhora, l'Iran renuncia a no instal·lar noves centrifugadores, a paralitzar la construcció del reactor d'aigua pesada d'Arak, que podria produir plutoni amb finalitats militars, i a permetre les inspeccions internacionals; i el G5+1 es compromet a reduir les sancions i a desbloquejar els fons iranians a l'estranger per un valor pròxim als 7.000 milions de dòlars. Allò que no havia estat possible amb Mahmud Ahmadinejad s'ha fet realitat amb Hassan Rohani i àdhuc ha rebut la benedicció de l'intransigent líder suprem, l'aiatol·là Ali Khamenei. Què ha canviat perquè l'acord hagi estat possible?
En primer lloc, la desesperada situació econòmica de l'Iran, que, fruit de les sancions i els embargaments, empitjora de manera alarmant dia darrere dia amb una inflació creixent i una manca de productes bàsics procedents de la importació que accentuen el malestar social d'una població castigada pels errors i les provocacions dels seus dirigents. El bloqueig internacional malmetia a més els negocis i els beneficis d'antics dirigents (avui passats per pragmatisme als denominats “reformistes” o “crítics”) com Akbar Hasemi Rafsandjani.
En segon lloc, el president Barack Obama no es pot permetre involucrar els Estats Units en un altre conflicte a l'Orient Mitjà, on la internacionalització de la guerra de Síria i la presència de grups radicals de l'entorn d'Al-Qaida amenaça de desestabilitzar encara més la regió. Tampoc els socis europeus desitgen involucrar-se en un conflicte contra la principal potència regional (excepció feta d'Israel). I Rússia i la Xina s'oposen a qualsevol acció militar contra l'Iran. A més, una dècada de sancions i embargaments no havien servit per posar fi a la carrera nuclear iraniana. I, tanmateix, Obama és qui ha sortit més malparat de l'acord davant de l'oposició dels republicans, disposats a aprovar noves sancions a l'Iran en el Congrés, i de molts demòcrates que es malfien de les bones intencions de Teheran.
En tercer lloc, els enfrontaments comunitaris que sacsegen l'Orient Mitjà amenacen l'estabilitat àdhuc d'aquells règims que els impulsen i cal, per tant, la col·laboració de Teheran per apaivagar-los. De la necessitat s'ha fet virtut.
Finalment, l'acord ha estat una victòria de la diplomàcia i del poder tou europeu. Això no obstant, és un acord limitat en el temps i caldrà seguir negociant per arribar a un acord definitiu. I, com era inevitable, tothom ha venut l'acord pensant en la seva clientela. Per Khamenei es reconeix el dret de l'Iran a enriquir urani, missatge dirigit al sector més dur i radical del règim, i per la Casa Blanca s'ha posat fre al programa nuclear iranià. És, sens dubte, un bon acord o el millor dels acords possibles. Però ni Riad ni Tel-Aviv ho veuen de la mateixa manera perquè consideren que permetrà a l'Iran fabricar la bomba atòmica i no descarten la possibilitat d'actuar conjuntament contra el país xiïta. Cosa poc probable, perquè s'han quedat sols davant d'un acord que la majoria veu com un avanç en el camí de la pau a la regió. De fet, el gir de la política exterior d'Obama ha deixat amb el pas canviat els seus principals aliats a la regió.
