El consuetudinari bon any amb què ens desitgem bons auguris té enguany un sentit especial. Dit ara i aquí és més que una fórmula de cortesia, perquè el 2014 neix amb l'aurèola d'any transcendent. “El 2013 m'ha passat volant”, he sentit a un home gran. És una impressió ben subjectiva com ho són totes les percepcions del pas del temps, perquè el temps passa i les coses passen, s'esdevenen, se succeeixen. I, ben mirat, el 2013 n'han passat moltes, de coses. Hem viscut dues cadenes paral·leles d'esdeveniments paral·lels: els de sempre, els que roden sobre ells mateixos i ens cauen al damunt com una llosa fatal, i els que, empesos per la base de la societat, obren camins de llibertat.

“Ho vull veure”, “Vull arribar-hi”, “Només demano vida i salut per poder votar”, se sent a dir a la gent gran. Són els avis que van viure la guerra i que tenen la biografia personal i col·lectiva partida en dos: abans del 36 i després del 36. La generació anterior a la seva parlava sovint del 14, l'inici de la Gran Guerra que aquí es va viure d'una manera paradoxal: fabricant, venent i exportant més que mai gràcies al conflicte. Primera Guerra Mundial, Segona Guerra Mundial, Guerra Civil... Les generacions més grans no poden mirar pel retrovisor del segle XX sense veure-hi sang, foc, devastació i persecucions.

Demà passat comença el futur. Això és autèntic i no un eslògan publicitari. Per primera vegada en molt de temps sentim que es pot fer política, fins i tot alta política, des de casa i des del carrer. El 2012 una manifestació impressionant omplia el passeig de Gràcia de Barcelona i llançava al món un Yes we can a la catalana. La Via del 2013 ha estat la revàlida. No és que puguem, és que ho necessitem. Per això no em limito a desitjar un genèric bon any als lectors, sinó que ho explicito amb totes les lletres: que tinguin un bon, boníssim, fecund, extraordinari any dos mil catorze.