Què podem fer amb la història?
La història serveix
de mirall per projectar en el passat el nostre pensament sobre
el present
Per als qui els agradin els mapes antics els recomano un text deliciós que permet situar-nos en el debat sobre els usos i els propòsits de la història. A En el mapa, publicat a Taurus, Garfield ens mostra la varietat de representacions de la Terra que han poblat l'imaginari col·lectiu des de l'Antiguitat. N'hi ha un munt. Els mapes musulmans amb l'Orient al nord, com el d'Al-Idrisi, del segle XII. El mapa amb Jerusalem al bell mig, com el de la catedral de Hereford, a Anglaterra, del segle XIII. El mapa eurocèntric de Mercator, del segle XV, sobre el qual encara ensenyem geografia als nostres fills. El mapa de Sihai Huayi Zongtu, del segle XVI, amb la Xina al centre i on a Occident encara s'hi llegeix “Imperi Romà”. O el Gall-Peters, dels anys setanta, que sobredimensionava Àfrica per demostrar la teòrica opressió dels països desenvolupats sobre el Tercer Món. Així doncs, quina és la mida real d'un país o un continent? On és el centre? Intentar posar en dues dimensions la geografia del món, necessàriament tridimensional, ja és un exercici de subjectivitat prou important.
Saltem a un altre llibre que no em cansaré de recomanar: La Invención del Pasado, publicat per Debate. Només un outsider del món acadèmic podria reunir tants anatemes, enfrontar-se amb tants referents i aspirar a tenir una convivència diguem-ne civilitzada amb la resta d'investigadors del seu ram. Murado redueix els historiadors medievals a escriptors de ficció i els d'història moderna i contemporània a ideòlegs o propagandistes. Com en tot llibre que pretén posar cap per avall una disciplina sencera, el lector pot descomptar-hi biaixos, interpretacions excessives i relectures exagerades. Tot i així, el pes dels seus arguments és massa rellevant.
Parem atenció al capítol de les efemèrides i fixem-nos en la celebració dels 12 d'Octubre. Passem per alt els dubtes historiogràfics sobre la data de la dita descoberta d'Amèrica i anem de cap a la gènesi de la celebració. Som al segle XIX. Washington Irving, als Estats Units, escriu una biografia del fins aleshores pràcticament oblidat almirall Cristòfor Colom (1828). El seu propòsit: convertir-lo en referent històric de la nova república. S'inicien, doncs, les celebracions anuals del Columbus Day. No serà fins al Desastre de Cuba que, a l'altra banda de l'Atlàntic, s'activaran totes les alarmes patriòtiques. Comença la lluita pels referents. El 1919, un 12 d'octubre, comença a celebrar-se el dia de la Raça. El 1931 l'efemèride canvia el nom a Dia de la Hispanitat. L'any 1992, la celebració del Descubrimiento, tant per motius ideològics com factuals –s'ha descobert el mapa de Vinland, del segle XV, amb la hipotètica descoberta víking del continent– passa a anomenar-se El Encuentro. El que se celebra ara és l'agermanament cultural que s'inicià un llunyà 1492. Tot plegat, malgrat l'evidència que no serà fins al segle XIX que l'escolarització obligatòria i el naixement de les històries oficials crearan una identitat, dita nacional, feta sobre una pretesa base cultural de matriu castellana.
Què és el rellevant aquí? La interpretació de la història canvia, els accents es desplacen, però la voluntat propagandística, identitària o el desig de vendre marca perduren. La història serveix de mirall per projectar en el passat el nostre pensament sobre el present. Què en quedarà, doncs, de la reflexió històrica? Si del que es tracta, doncs, és de justificar en el passat el nostre camí futur, tornem d'on no hem sortit mai. Només hi ha una via i aquesta no és històrica: preguntar a la gent què vol ser.
