Opinió

Més crisi i euro en perill

Hi ha el temor
que anem amb rumb
de col·lisió contra la propera crisi, que serà pitjor que la llarga recessió que hem patit

El país està trasbalsat per una sèrie de motius i va a la deriva sense que el govern central sigui capaç de respondre als reptes que tenim plantejats. Malgrat la falsa pretensió del cap de govern, que encara s'aferra a la versió que ja s'albira una recuperació inexistent i a la ridícula afirmació que en una Europa víctima de l'estancament i un món sencer que no sap com afrontar la nova crisi Espanya és la rutilant excepció que navega amb bon vent de cul i barca nova, la trista realitat és que les perspectives són més aviat sinistres. De fet, sembla evident que el timoner no inspira confiança, sinó el temor que anem amb rumb de col·lisió contra la propera crisi, que serà pitjor que la llarga recessió que hem patit des del 2008 fins ara i que serà molt seriosa. Encara més, fa talment l'efecte que no tenim cap fórmula ni recepta vàlida per combatre tot el que ens ha de caure al damunt amb la força de les inundacions. Ja fa un mes que el Fons Monetari Internacional va avisar d'aquesta amenaça i fa quinze dies també ens va fer advertències la Junta d'Estabilitat Financera reunida a Basilea. Els reguladors i els bancs estan aparentment més ben preparats que el 2008, però, en realitat, tindran menys marge de maniobra, perquè ja no podran actuar i fer-se les preguntes després. I, a més, no podran utilitzar diner públic per solucionar el problema. Actualment ja no es poden aplicar les mesures que es van utilitzar per a Lehman Brothers, que es va dividir i vendre a trossets. En la situació present, una reedició pot significar la desaparició dels grans bancs globals. I francament ningú no vessaria cap llàgrima per la desaparició dels bancs sistèmics, que per les seves dimensions es pensen que tenen dret a ser salvats. Estem, doncs, potser a punt de passar la prova de foc i veure si una millor capitalització permetrà evitar la catàstrofe. Només ho podrem comprovar amb una crisi com la que, pel que es veu, tenim servida.

La Gerent de l'FMI, Christine Lagarde, va anunciar dramàticament que sense un sostre més alt d'endeutament hi havia un perill capaç de pertorbar la marxa de l'economia mundial. El G-20 va demanar als EUA que paressin el cop amb la més gran urgència possible. I tothom és conscient que ara ja no s'hi val, de passar l'escombra i posar les amenaces sota l'estora. I és també visible un creixent rebuig d'aquesta mena de capitalisme de la desigualtat que ja ningú defensa com ho feia Sombart ara fa un segle, perquè la cobdícia de casino ja no dóna resultats acceptables per a una majoria d'infraprivilegiats que no acceptaran callar per sempre. I que una estratègia global de sortida de l'estancament no pot basar-se únicament en facilitats de liquiditat més gran per als bancs centrals. Mentrestant, les retallades de sous i prestacions socials, juntament amb un atur desesperat per a una generació sencera segueixen essent la conseqüència d'una forçada política d'austeritat. I els països van caient en un parany de deflació amb conseqüències com la baixada dels preus del petroli per escassetat de demanda. O bé, quan la primera empresa de transport marítim (Maersk) avisa que, excepte en contenidors, experimenta una caiguda del negoci.

On podem anar a trobar, doncs, un motor de creixement? Perquè a Europa els bancs són massa febles per estimular una represa. El Banc Central Europeu fa el que pot, però 25 bancs no donen la talla i molts han passat els tests de resistència pels pèls. La revisió del valor dels actius és un petit pas endavant, però ni junt amb tipus d'interès del zero per cent, no són garantia del creixement necessari. Per tant, la nova crisi podria ser un autèntic desastre. D'altra banda, el més gran perill per a l'euro és la manca de confiança, atès que sense credibilitat la moneda trontolla. I el panorama és d'un deute públic real que ha assolit nivells del 86% del PIB –a Espanya, del 100%–,i aquest és un nivell insostenible per a la despesa privada i per al poder adquisitiu de la població. Aquesta és l'única via possible i, per tant, la cancellera Merkel s'equivoca. I, finalment, és evident que l'euro està molt més en perill ara que no pas durant la crisi anterior. Caldrà, doncs, que el protagonisme passi dels inversors internacionals a uns ciutadans electors tan indignats que ja freguen la insurrecció, després de la fase d'indignació.

Tornant a casa, fa realment l'efecte que no s'assabenten de res i la senyora Sánchez-Camacho, que manipula els fiscals tal com va explicar a les famoses gravacions de La Camarga, demostra una supina ignorància quan diu als fiscals del PP que acusin el president Mas (no el senyor Mas, com ella sempre diu despectivament) d'un delicte de “cohecho” –es veu que no sap que aquesta figura vol dir suborn a funcionaris públics–. I que, de suborn i corrupció, el seu partit en té el rècord de la historia d'Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.