Opinió

Recuperació ‘ma non troppo'

Espanya segueix essent estructuralment molt feble. Per tant, una inestabilitat postelectoral podria convertir-se en un obstacle al creixement

Hi ha gent que diu que Espanya és un país prèsbita, perquè només agrada si el veus de lluny. És per això precisament que convé estar bastant pendent de la imatge que tenim a l'exterior i de si es correspon amb la nostra pròpia percepció. Ara mateix, l'Ecofin de la Comissió Europea acaba de publicar un estudi que situa el país en positiu pel que fa a 7 de 14 criteris que permeten de fer un rànquing. És a dir, que està mig bé i mig malament a la vegada. Cosa que col·loca Espanya a un nivell intermedi com el que tenen també països com Eslovènia o Irlanda. Els observadors europeus detecten amb preocupació problemes com la fiscalitat, la banca, l'atur, la protecció social que defineix el perfil d'un estat del benestar i la pobresa. A França, per exemple, tenen el convenciment que la nostra serà l'economia que experimentarà el creixement més alt de la zona euro. L'any passat vàrem créixer un 1,4% i, en canvi, pel 2016 el pronòstics apunten a un 2,9%. Són pronòstics que, naturalment causen satisfacció al govern Rajoy en vigílies de la campanya electoral. Després dels anys de vaques flaques, hi hauria, doncs, motius per a l'eufòria però no estaria justificada, perquè no és cert, en absolut, que, en termes macroeconòmics, les coses vagin tan bé quan l'endeutament és del 100% del PIB i el dèficit s'ha hagut de jugular del 8,5% al 6%, gràcies a una dolorosa retallada de la despesa pública en sanitat i pensions o bé a costa del poder adquisitiu de la població. En realitat, el país segueix atrapat per un atur massiu i una inevitable austeritat. I és que amb un atur del 24% resulta una prova de cinisme dir que la crisi s'ha acabat. En conclusió, el país s'ha depauperat i les estimacions indiquen que 3,8 milions de ciutadans no reben cap ajut social, un problema que sembla ara per ara una realitat tan negativa com arrelada.

Ens trobeM, doncs, a poques setmanes de les eleccions i el govern del PP s'enorgulleix i exhibeix i fa ostentació de les xifres de finals d'abril que presenten un creixement del 0,9% durant el primer trimestre tot presentant-se com si ja haguessin superat la crisi en superar les taxes de creixement dels veïns de la zona euro (igual que Irlanda, vaja). És cert, això sí, que s'ha fet palesa una demanda interior dinàmica que, després de recular un 2,1% al 2013, veu com el consum s'incrementa ara un 2,4% al 2014. I la inversió s'apuja també en aquesta proporció després de la davallada del 3,8% al 2013. A part de la rebaixa del petroli, un altre factor positiu ha estat el 25% de desvaloració de l'euro en relació amb el dòlar i l'impuls que això ha representat per a les exportacions. A part, és clar, de l'impuls que ha significat la injecció quantitativa del BCE (Banc Central Europeu) amb l'impuls de recapitalització del 2012 que ha facilitat la represa present que no és causa, sinó conseqüència d'un estat de coses. En realitat, les reformes estructurals no haurien tingut efectes positius per elles mateixes i caldrà potser insistir en les de la contractació laboral. Però hem de tenir present d'on venien, perquè la recuperació actual s'ha de fer encara partint de la base que el PIB és un 6% inferior a l'enregistrat l'any 2008. A més a més no podem oblidar el deute públic i, sobretot, un atur que és un dels pitjors de tot el món industrialitzat. En resum, Espanya segueix essent estructuralment molt feble. Per tant, una inestabilitat postelectoral podria convertir-se en un obstacle al creixement.

És interessant de comprovar que el FT hagi publicat una gran pàgina d'estupefacció pels honors que el sanguinari dictador Franco segueix rebent al Valle de los Caídos i a places i carrers del país. Uns honors que serien impensables a Alemanya o Itàlia 40 anys després de la dictadura de Hitler i Mussolini. No seria hora també de prohibir els dobles cognoms dels fills i néts dels governants totalitaris?

Finalment, per canviar de tema voldria esmentar els problemes del papa Francesc per canonitzar fra Ginebró (Juníper) Serra, cerimònia prevista pel 23 de setembre a Washington DC. Després de construir les missions del Camino Real de Califòrnia va morir el 1784 i va ser beatificat el 1988. Però ara els descendents dels amerindis el titllen de conqueridor que va imposar el catolicisme i va ser autor de devastacions i conversions forçades, a part d'un genocidi. S'estarà fent, doncs, campanya contra el propòsit del primer papa d'Amèrica Llatina. I com a alternativa es proposa un moviment a favor de Sally Ride, la primera dona lesbiana i astronauta. Fra Ginebró s'ho hauria estalviat si s'hagués quedat a Mallorca en lloc de ser el pare de la Califòrnia moderna.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia