Martí Anglada: Catalunya a la UE
Com es podia ni sospitar que s'aniria amb les mans buides a construir un nou estat sense els mecanismes necessaris?
“Alemanya ha fet estudis que busquen solucions perquè si arriba el cas Catalunya no hagi de sortir de la UE”, assegura el delegat a França i Suïssa de la Generalitat. És una satisfacció sentir el veterà periodista amb aquesta informació tan important, tot i que ja fa temps que moltes veus qualificades asseguren que quan tinguem la república catalana formarem part de la Unió Europea. El mateix Martí Anglada, abans de l'encàrrec de ser delegat de la Generalitat, havia assegurat que no tindríem cap problema a l'hora de ser admesos al club dels europeus. Tanmateix, és tan fort el desig d'obtenir un estat català propi, que en el món independentista es deia sovint “si no ens volen a la UE, ens organitzarem sols”. Tot i així, sentir l'Anglada no deixa de tranquil·litzar el país. Estem a punt, però, de fer aquest pas?
La feina feta. L'organització ElPaísqueVolem escampa des de fa uns dies una sèrie d'informacions per mitjà de la xarxa, de conferències, de tríptics. Assistir a una de les conferències esborra qualsevol dels dubtes que es passegen per les habituals tertúlies, curulles d'una ignorància imperdonable als creadors d'opinió. La profunditat de les comunicacions sobre com Catalunya arribarà a la república, com es formularà la constitució, com es podrà organitzar el país és espectacular. No és pas un treball de quinze dies sinó la conseqüència d'una feina de fa temps. Com es podia ni sospitar que s'aniria amb les mans buides a construir un nou estat sense els mecanismes necessaris? És clar que moltes de les gestions caldrà fer-les durant els famosos 18 mesos que hi haurà abans de fer el salt definitiu del vaixell a la terra ferma d'Ítaca. Però cal anar-hi amb el bagatge ben aprovisionat. Recordem que el Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'any passat, va publicar un llibre blanc que serveix de bitàcola per a fer la ruta correctament, però és que, abans d'existir el Consell, els estudis realitzats per un estol d'economistes i juristes dels més acreditats del país ja contemplaven aquesta avinentesa i la viabilitat d'un estat a la UE. Així doncs, la confiança que de vegades falla pot afermar-se viva i forta –és clar que si de passada es deixen a part les picabaralles estèrils–. En aquests tres mesos que queden, només els arguments i la formació podran sortir al pas de totes les bombes que cauran pel cap de l'independentisme tan bon punt el president Mas convoqui les eleccions. De tota manera, és possible defensar opcions contraposades sense picabaralles?
Treure's el vel del rostre. Des de l'inici, ser de l'ANC significava, entre altres coses, mantenir-te transversal. L'Assemblea volia fer aquell paper que ara, molts ciutadans, voldrien que tingués una suposada llista de país, amb CDC, ERC i CUP juntes, sense explicar les opcions socials que les conformen. La independència de Catalunya havia de ser l'únic clam que els uniria en un sol projecte sense fissures. La gent de l'ANC, juntament amb tota la munió de ciutadania que arrossega, es mantenien silenciosos fins i tot davant la gran crisi alçada entre CiU i ERC entorn del 9-N. Finalment i, potser amb les municipals, les opinions socials del món independentista han anat prenent cos amb les diverses contradiccions que comporten. Han estat, també, les eleccions als ajuntaments les que han evidenciat que el somni de la llista única és una utopia.
Catalunya serà independent. Si el poble vol. Si es llança sense més dubtes ni crítiques malsanes a eixamplar la base independentista, tot recordant, com diu Martí Anglada, que som “en un moment únic i irrepetible” i que “no tindríem perdó si no l'aprofitéssim”. “Depèn de nosaltres. No hi ha derrotisme que valgui”, sentencia. Som-hi, doncs, sense excuses. Sense retrets.
