Feliçment no som una raça
Ser català no pot reduir-se a una herència rebuda dels avantpassats
Els catalans d'avui no som d'un color de pell característic i com que el blanc ja està agafat per una gentada, com també el negre, el groc i el rogenc, ens acontentem amb tenir compatriotes de tots colors. I, en el futur, això anirà a més. És molt més pràctic i, sobretot, més representatiu del que som. Pensar que els catalans només són aquells que han nascut als Països Catalans tampoc no és una afirmació gaire científica. Això deixaria fora Jaume I (Montpeller), Àngel Guimerà (Canàries), Pep Ventura (Jaén) o Raül Romeva (Madrid) i altres centenars de milers nascuts fora d'aquí i que se senten i, per tant són, també catalans. Els cognoms tampoc no són indicatius de gran cosa. Dir-se Milans, Bosch, Coll o Boadella, posem per cas, és una dada que pot portar sorpreses i no sempre agradables. Hom es pot dir González Alba, Fernández Jurado, Fernández Ramos o Reyes Pino i ser un exemple de patriotisme català, cívic i democràtic. Tampoc no és indicatiu de catalanitat inequívoca l'idioma de relació familiar. I aquí, millor que, per a no prendre-hi mal, no entrem en gaires detalls. Hi ha catalans que enraonen català a casa i n'hi ha que parlen francès, espanyol amb vint accents diversos, àrab, amazic, wòlof, xinès, romanès, panjabi i així fins a 280 llengües més. I són parlants de totes aquestes llengües els que reivindiquen, festivament, la llibertat de Catalunya.
Mirar on van néixer els teus rebesavis, avis, pares o tu mateix, per a deduir-ne una lleialtat nacional, és tenir una mirada ètnica sobre la identitat i no pas democràtica. Nosaltres som nosaltres, no els nostres rebesavis. I és cadascú de nosaltres qui ha anat afaiçonant la seva pròpia identitat. Cadascú és allò que vol ser, allò que decideix ser. I, de vegades, hi ha qui decideix ser més d'una cosa. No hi ha res de més complicat, ni de més personal, que la identitat. Perquè hi ha persones amb identitats complexes, simultànies, no necessàriament concèntriques. Gent que és només catalana i d'altra que és també catalana. Catalana i espanyola o argentina o senegalesa o marroquina o... Qui era de Kenya era Obama pare, però el seu fill Barack, no. El president Obama és nord-americà. La nació viva és sempre la nació en moviment permanent, dinàmica com totes les societats, aquella que es pren la història com una referència que és bo de conèixer, però que treu tota la fortalesa del futur lliure i esperançat que construirem nosaltres i gaudiran els néts. És aquella que obre portes i no en tanca, que incorpora i no exclou, que integra i no expulsa. Feliçment no som una raça, sinó una cultura, una nació cívica i democràtica. En una nació així, ser català no pot reduir-se a una herència rebuda dels avantpassats. Ni pot ser tampoc una obligació, sinó una elecció. Ser català és l'expressió d'una voluntat de pertinença, hagis nascut on hagis nascut, tant se val els cognoms, no importa què parlis ni on visquis.
És la identitat allò que ens fa diferents del veí del costat, però és la consciència i la voluntat allò que permet que tinguem la mateixa identificació amb el bocí de món que passa per aquí, aquest espai comú d'interessos, emocions, referents i valors. Per això la nostra idea de nació no és ni pot ser ètnica, ni tronada, ni racial, com la idea nacional de la dreta espanyola, ni demagògica ni populista com la de l'esquerra espanyola que condemna els vinguts de fora a ser immigrants tota la vida. Per això no som gent esclava del passat, sinó persones molt diverses entre nosaltres, il·lusionades pel mateix futur. Per això allò que es discuteix a Catalunya no és la identitat, sinó la sobirania. D'identitat cadascú té la seva i aquí som majoria els que volem la sobirania. Hàgim nascut a Sant Guim de Freixenet, Urbaniel, Mainar, Mansilla de las Mulas, Monforte de Lemos, Nador, Guangzhou, Dakar, Montevideo o Buenos Aires. És per això que guanyarem.
