Més que una crisi?

Després dels atemptats de París, ha tornat a plantejar-se el debat, sempre recurrent, entorn a si Europa està o no immersa en un procés de decadència que l'ha de portar a perdre, més abans que després, ja no la posició hegemònica que ha ocupat al món durant els últims cinc-cents anys, sinó a retrocedir sensiblement en el que són el seu mode i nivell de vida, així com en la preservació d'aquells valors que han estat definitoris de la seva cultura. Hi ha –com l'escocès Niall Ferguson, professor d'història a Harvard– qui ha escrit fa uns dies: “No repetiré el que ja han llegit o sentit. No diré que el que va succeir a París divendres a la nit va ser un horror sense precedents, perquè no és veritat. No diré que el món és al costat de França, perquè són paraules buides. Ni aplaudiré la promesa de François Hollande que exercirà una revenja “sense pietat”, perquè no m'ho crec. El que sí que diré és que així és exactament com cauen les civilitzacions.”

Durant segles s'ha seguit Edward Gibbon, qui –en el seu clàssic llibre Decadència i caiguda de l'Imperi Romà– va defensar el caràcter gradual del declivi de Roma. Però avui, altres historiadors defensen la possibilitat que el final de Roma no fos el desenllaç d'un procés progressiu, sinó que fos sobtat i sagnant. Bryan Ward-Perkins –citat per Ferguson– creu que es va produir “una caiguda violenta en mans dels invasors bàrbars”. El final de l'Imperi d'Occident –escriu a La caiguda de Roma (2005)– “va experimentar horrors i disturbis com espero no haver d'experimentar mai; va destruir una civilització complexa i va arrossegar els habitants d'Occident a un nivell de vida propi de l'era prehistòrica”. La conclusió a la qual arriba aquest modern corrent historiogràfic és que el final de la civilització romana es va produir en una generació, per la confluència de les conseqüències desastroses de la gran migració i la violència organitzada. Per Ferguson, uns processos extraordinàriament similars estan destruint avui la Unió Europea. Com l'Imperi Romà a començaments del s. V, Europa ha deixat que les seves defenses s'ensorressin. A mesura que augmentava la seva riquesa han disminuït la seva capacitat militar i la seva fe en si mateixa. S'ha tornat decadent, amb els seus centres comercials i els seus estadis esportius. Alhora, ha obert les portes als estrangers que cobegen la seva riquesa sense renunciar a la seva fe ancestral. Com deia Gibbon, els monoteistes convençuts són una greu amenaça per a un imperi laic.

Hi ha una altra manera de veure el problema. És la d'aquells que consideren que les agitacions socials que han esclatat en alguns països europeus són conseqüència exclusiva del descontentament provocat per la crisi econòmica en el sector social nodrit pels excedents de mà d'obra. Així, afirmen que, en la actualitat, les situacions són diverses: “A França van anar a buscar els magrebins per treballar a la gran indústria; però com que aquesta s'ha deslocalitzat cap a la Xina, molts dels que van venir sobren, i han passat a formar un lumpenproletariat amb un comú origen islàmic. A Anglaterra, tot hi ser similar, hi ha un melting pot menys perillós. Alemanya, Itàlia i Espanya presenten elements diferencials. Possiblement, el següent país en la llista de risc sigui Espanya. Ara bé, si aquesta situació pot acabar esclatant i fer caure l'imperi, és difícil de preveure. La natalitat hi tindrà molt a dir. I a Espanya, a més, el reagrupament familiar.”

És molt possible que aquesta última posició –estrictament economicista– no esgoti la realitat del que està passant, i tingui també part de raó la primera tesi, segons la qual són les causes internes les que marquen la pauta del que està succeint avui a Europa. Ara bé, siguin quines siguin les causes i sigui quin sigui el ritme del procés (lenta decadència o ruptura revolucionària), el que sí és segur és que ens trobem davant de quelcom més greu que una crisi conjuntural. Estem davant d'un canvi de cicle històric, el que comporta una substitució del protagonista fins fa poc hegemònic.