Matarem el gall
Per què ha de matar el gall una gent que, ben segur, no sap ni que els galls existeixen
Abans que aparegués la realitat virtual vinculada a les noves tecnologies mutants i abans que apareguessin els mons simulats del tipus Matrix o Second life, ja s'havia produït una primera escletxa entre les formes de vida convencionals i la nostàlgia d'un passat inexperimentat. És la distància que hi ha, per exemple, entre el gall i el pollastre. Perquè el text de la cançoneta popular que, hem de suposar, encara s'ensenya a les llars d'infants i en el cicle inicial de l'educació primària, aquella que comença: “Ara ve Nadal, matarem el gall...”, no té res a veure amb allò que avui es tindria per políticament correcte o, simplement, possible.
A banda que una majoria absoluta de la població catalana actual, amb tota probabilitat, consideraria que matar el gall és una bestialitat, potser també ho consideraria una bestiesa. Per què ha de matar el gall una gent que, ben segur, no sap ni que els galls existeixen? No oblidem que tres quartes parts dels habitants de Catalunya viuen en territoris urbans i que tots, o gairebé tots, no han vist mai un gall viu. I si no fos per algun dibuix en un conte o per alguna fotografia en un diccionari enciclopèdic, o per alguna sèrie d'animació retransmesa per televisió o per web, no sabrien diferenciar un gall d'un pollastre, amb el benentès que, d'entrada, no associessin directament el mascle jove de la gallina amb els cadàvers a l'ast de les xurreries ambulants.
Bestialitat i bestiesa. La bestiesa és haver de matar un gall perquè ara ve Nadal. La gent no té un gall a casa, és impensable. No sabria on posar-lo. Els habitatges urbans no estan pensats per a conviure amb un gall; a voltes, ni per a conviure-hi amb la família mateixa. I, en el cas improbable de tenir el gall al balcó o al traster, després caldria matar-lo i ja se sap que el sacrifici de segons quins éssers estimats pot ferir la sensibilitat dels més petits o dels més hipòcrites, que no tenen manies a usar la violència com a mètode per a la resolució de conflictes, fins i tot dels domèstics. Matar el gall perquè ara ve Nadal es tornaria un problema logístic i, qui sap si, també un afer jurídic. Perquè, és legal matar un gall, encara que sigui el gall de casa, quan és delicte matar el gos o el gat de la família? Tots sabem que, més enllà dels mosquits la nits d'estiu, o de les paneroles de cuina o els rosegadors de celobert, s'imposa la doctrina franciscana del germà llop. Tot i així, la cançoneta és legal i insistent: “Ara ve Nadal, matarem el gall...”
La bestialitat de matar el gall té a veure amb el costum de cruspir-se allò que ha matat un altre. Ens mengem les costelles perquè no hem de matar el xai, els entrecots perquè no hem de matar la vedella i els entrepans de pernil perquè no hem de matar el porc. I el pollastre arrebossat o els sospitosos nuggets perquè no hem de matar l'animal. I, com els morts a la carretera, que immediatament els tapen amb mantes, la vida terrenal del que mengem ens interessa a partir de la data en què ho han plastificat i envasat al buit en una safata de suro blanc. Com el manà caigut del cel, per obra i gràcia de Déu.
A mi, que la descàrrega elèctrica a l'escorxador contra centenars de
pollastres per minut em sembla un infanticidi programat només superat per l'atrocitat bíblica del rei Herodes i pels crims contra
la humanitat regulats pel dret internacional, aquest any, com cada any,
he matat el gall perquè ara ve Nadal. Vaja, que l'he passat a ganivet, a la manera que s'havia fet (i encara es fa) a les cases de pagès de la Catalunya
profunda. S'atrapa el gall amb un salabre o amb les mans. Se li lliguen les
potes amb un fil resistent, parant compte a les escomeses amb els esperons i el bec. Se'l penja cap per avall d'un pal travesser. I se li fa un tall al coll des de sota l'orella en direcció al pit. Com més decidit és el gest, millor per a tothom: menys compulsions, dessagnat més ràpid. El temps de resar un parenostre. Si calen les tres avemaries, malament rai. I tot plegat perquè el gall se l'acabin menjant els altres, els que no s'han embrutat les mans ni l'ànima. Jo em conformaré amb la cresta, grossa i carnosa. Es bull mitja hora, es pela si es pot i es rosteix amb cebeta, pebrot i un rajolí de vi ranci. Ara ve Nadal.
