Els ‘papers', de nou

Tal jornada com avui, el Dia dels Innocents del 2004, el govern espanyol, presidit llavors per aquell gran demagog anomenat Rodríguez Zapatero, va fer seu el dictamen de la comissió d'experts que es mostrava favorable al reton a Catalunya dels anomenats papers de Salamanca. D'aquesta manera, un any i uns quants mesos després, aquella documentació va començar a retornar lentament a casa nostra, després que (això sí!), la Generalitat s'anés fent càrrec de la factura d'una digitalització que permetia mantenir-ne una còpia a l'Arxiu de la Guerra Civil d'aquesta ciutat castellana.

Més d'una dècada després, encara queden papers per retornar als seus legítims propietaris. Per exemple, tot l'arxiu institucional de la Generalitat a l'exili, requisada per la policia nazi i lliurada a les autoritats franquistes, tal com s'encarrega de recordar-nos la sempre imprescindible Comissió de la Dignitat. La burocràcia del Ministeri de Cultura –unida a l'obstruccionisme de les autoritats de Castella i Lleó– han alentit fins a límits vergonyants un procés que hauria d'haver-se fet d'una manera diligent.

Per això no pot causar sinó vergonya aliena aquesta nova declaració institucional de les Corts de Castella i Lleó en què, de manera unànime, exigeixen a la Generalitat la devolució a l'Arxiu de la Guerra Civil “de tota la documentació indegudament rebuda des del 2006”. Es refereixen ses senyories als papers personals retornats recentment a una quarantena de famílies catalanes? O als documents privats del polític republicà Antoni Rovira i Virgili, que avui són en mans dels seus? Per desgràcia, ja estem massa acostumats al paper galdós del PP i del PSOE, i sincerament en podem esperar ben poca cosa. En aquesta nova declaració, però, també hi estan implicats Podemos i Izquierda Unida, que han triat el dret de conquesta abans que la coherència i l'oportunisme populista per damunt de la dignitat.