Opinió

Democràcia, la menys dolenta de les dictadures

La línia que separa «el menys dolent dels sistemes polítics» d'un mal sistema és massa prima. On se situa aquesta fina ratlla? Hem degradat la idíl·lica democràcia fins a convertir-la en un sistema dolent?

Tot sovint parlem de la democràcia com “el menys dolent dels sistemes polítics”, així definit per en Winston Churchill. I deu ser-ho, doncs la majoria de la humanitat viu avui dins aquest sistema. Però la línia que separa “el menys dolent dels sistemes polítics” d'un ««mal sistema»», és massa prima. On se situa aquesta fina ratlla? Hem degradat la idíl·lica democràcia fins a convertir-la en un mal sistema? Del grec “govern del poble”, no ha derivat pas cap a un “govern pel poble”, més aviat ho ha fet cap a un “governem el poble, segons les nostres conveniències”. I, quines són les ««nostres conveniències»», els interessos del poble? No. Els del Capital. Estudis econòmics deixen clar que els països amb més nivells de democràcia gaudeixen d'un PIB i una renda per capita superior; més índex de desenvolupament humà i menys pobresa: visca la democràcia, doncs! Però quan la renda per capita l'allargassem perquè els regents ens inciten i ens fan creure que podem fer-ho, estirem més el braç que la màniga i estem perduts: la corda es trenca. Però com és possible que es doni aquesta circumstància a la vella i sàvia Europa? Les facultats de l'ésser humà no són excessives (segurament no ens van poder fer millor), i d'aquestes mancances se n'aprofiten aquells que disposen de prou poder per a lligar-nos de mans i peus i assegurar els seus guanys. I per a aquesta finalitat, res millor que emmanillar-nos amb l'endeutament. Tenir la població endeutada és tenir-la distreta, enterbolida, ocupada, cansada. En aquestes condicions la possibilitat que pugui “pensar” o vindicar és més que improbable: té massa feina en tractar de sortir del pou on l'han empès. Per tant, mantenir la gent adormida i cega davant la manipulació a la que està sotmesa és una de les prioritats del Capital. Amb aquesta fórmula el Poder, el Capital disposa de la tranquil·litat necessària i sense ingerències socials per programar les estratègies adients per a continuar entabanant el poble sense que aquest piuli. Naturalment, les estratègies adients tindran com a objectiu convèncer la gent que encara pot endeutar-se més, i que tenir la capacitat de fer-ho és el millor dels assoliments que ens ofereix el nostre meravellós sistema. Tot això al vell continent... Amb què ens anestesien? Amb el mètode de l'educació. Hàbilment ens imbueixen la creença que tan sols els valors materials mereixen el nostre esforç, i que el benestar i el reconeixement social resten sotmesos a la quantitat absoluta de les fortunes que teòricament amassem. Alliçonats i enganyats per aquesta doctrina, no dubtem a utilitzar els mitjans que calguin per aconseguir la fita proposada, sovint violant elementals normes de conducta com ara el respecte, l'amor o la convivència.

Per tant, si ens fan creure que l'estat del benestar s'aconsegueix amb els possibles materials, haurem de convenir que aquesta elecció ens aboca a la dependència irrefutable dels diners: tan sols amb diners podrem adquirir les “necessitats” per a gaudir del suposat benestar. Així, doncs, qui ens “educa” és qui ens amarra al desig turbulent del consum. I el sotmès ésser humà acaba agenollant-se davant les primàries debilitats i mancances que li són innates, i es llança a treballar com un descosit per a guanyar diners i comprar fins al més fútil per tal d'aconseguir l'èxit social promès a la tele (una de les millors escoles per a educar-nos).

Aquest parany té altres conseqüències doncs ens força a treballar més per pagar els deutes assolits per la desmesura -en còmodes terminis, però-. I treballant més es produeix més, es guanya més i es gasta més... Objectiu aconseguit: més producció, més vendes, més endeutament i més beneficis pel Capital, que podrà reinvertir en “educació”. Però, i els presumibles avaladors de la Democràcia, d'un equilibrat benestar social, on són els polítics? Doncs uns quants fent l'ullet al Capital -o, potser, complint les seves ordres-, uns altres aprofitant-se de la jugada, i alguns, ja directament, són el Capital.

PS. No cal patir pel preu del barril de Brent. L'assumpte no se'ls escaparà de les mans. El Capital, com Déu, tanca una porta però n'obre una altra; ens mantindrà captius, però no ens ofegarà, qui li donaria els copiosos beneficis que ara obté?

Quan l'estat del benestar ens empeny a viure angoixats pensant en com retornar-li els crèdits a què ens obliga a accedir, esdevé l'estat de l'opressió, de la llibertat condicional. És clar que no ens posen una pistola al pit per a signar un préstec; però ens van dir i ens van convèncer que podíem i que ho havíem de fer... estàvem alliçonats per a creure'ls. La presó del “benestar” ens barra les portes d'un camí més assenyat, lliure i lúcid. Comprendrà, estimat lector, que gosi discrepar, amb la més sincera humilitat, de la reflexió que en Winston Churchill feia sobre la democràcia, i em permetrà l'atreviment de qualificar-la com “la menys dolenta de les dictadures”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.