Josep Antoni Duran i Lleida
Crec que el recorregut
de Duran i Lleida està a punt d'arribar al final
si no sap llegir bé el
“nou escenari polític”
Dilluns passat vaig escoltar l'entrevista de Jordi Basté a Josep Antoni Duran i Lleida. Confesso que em feia una mica de mandra, perquè darrerament el líder democratacristià està enfadat amb el món i se li nota. Quan un polític de la seva categoria s'ha d'entretenir a replicar per què s'allotja en un hotel i no en un altre i, a més, ha de fer-ho amb l'argument que hi va perquè les reunions que es fan –o s'han fet– a la seva habitació són d'una importància tal que no es podrien fer a la Pensión Callao, és que aquest polític està en hores molt baixes.
L'entrevista va ser, tanmateix, molt reveladora i amb ganes de brega. A Duran i Lleida cal reconèixer-li la claredat expositiva i argumental. Diu el que vol dir i sense embuts. Quan ha de reafirmar que no és independentista, Duran ho repeteix tantes vegades com faci falta i es defensa dient que ell, per contra del soci actual de CiU, és lleial al president Mas perquè és lleial al compromís electoral de la federació nacionalista, la qual es va presentar a les eleccions del 2012 defensant el dret a decidir. I tot seguit afegeix: “Si un dia hi ha un programa que defensi la independència no m'hi sentiria còmode. No acostumo a presentar-me amb programes que crec que no puc assumir.” És per això perquè Duran i Lleida no vol que les eleccions del 27-S tinguin el caràcter plebiscitari que les motiva. Però ho seran i li caldrà decidir-se. I també als seus socis, a CDC, que, un cop arribats en aquest punt, ja no podran fer marxa enrere.
La secessió que promou CDC és inassumible per a Duran, com segurament també per a una part dels vells quadres del pujolisme, per bé que un sector d'UDC s'ha declarat decididament independentista. Per tant, els propers mesos seran decisius per recompondre l'espai que fins ara han compartit CDC i UDC. I la resolució d'aquesta contradicció no correspon tan sols als democratacristians. La nova generació de dirigents de CDC té l'obligació de deixar enrere les ambigüitats per liderar l'independentisme liberaldemòcrata que representa el president Mas, sobretot quan la credibilitat del partit està molt tocada per l'escàndol majúscul del cas Pujol, que és molt superior al cas Palau, almenys en termes de confiança electoral.
Mercè Conesa, la respectada alcaldessa de Sant Cugat, va declarar després de l'entrevista a Duran que “Unió ha d'aclarir els dubtes interns” i va advocar per “no perdre ni un minut” en discussions que s'allunyen del “procés de transició” nacional”. L'avís a Duran de la portaveu de CDC no podia ser més clar: “Som en un altre escenari.” CDC no és un partit independentista perquè ho siguin els seus dirigents actuals, que ho són, sinó perquè així ho va decidir l'últim congrés. A més, seria totalment contradictori haver promogut el Sí-Sí a la consulta del 9-N i ara, quan el president avança les eleccions per avaluar quin pes real té electoralment parlant el sobiranisme, es presentessin a les eleccions amagant el seu declarat independentisme. Es pot perdre, però si es perd serà perquè la suma de tots els independentistes –CDC, ERC i CUP– no haurà estat suficient. Exactament com a Escòcia.
Però tornem a Josep Antoni Duran i Lleida. En un moment de l'entrevista, quan Basté li va preguntar sobre la plataforma Construïm, no vaig poder reprimir fer una mitja rialla. El líder d'UDC va assegurar que el moviment que promou no és cap plataforma política, sinó que té els mateixos objectius que tenia l'antiga “Casa Gran del Catalanisme” impulsada per Artur Mas l'any 2007, quan era a l'oposició. Diu ara que ell no va oposar-s'hi mai. El meu somriure es va tornar indignació quan vaig recordar que la proposta de “Casa Gran del Catalanisme” va fer saltar totes les alarmes a Unió, que temia veure's engolida pels seus socis de federació. La reacció immediata dels democratacristians va ser marcar-hi distàncies, subratllar el seu perfil propi i fer palès el seu malestar. Hi ha hemeroteques per constatar-ho. Això és el que mata Duran: la mentida. Com que sé de què parlo, em sento autoritzat a fer aquesta afirmació tan contundent. Duran i Lleida es va oposar a la “Casa Gran del Catalanisme” en públic i en privat, fins al punt de boicotejar-ne alguns actes, com la presentació de la candidatura de Ramon Tremosa a les eleccions europees, que van ser plantejats en termes de “Casa Gran”.
Sóc dels que creUEN que el recorregut de Duran i Lleida és a punt d'arribar al final si no sap llegir bé el “nou escenari polític” de què parla Conesa. Si aconsegueix desenganxar UDC de CDC amb l'argument antiindependentista, quedarà arraconat, perquè no té cap altre soci possible que el PSC, perquè aproximar-se al PP el socarraria del tot. Si, en canvi, CiU es manté i explicita l'independentisme, ell ja no podrà liderar UDC. “No future”, com cantaven els punks.
