‘Suites', Casals

Tinc decidit ja fa temps que en les meues darreres voluntats, les que m'acompanyaran en el viatge a les altures, he d'incloure una clàusula segons la qual, quan puga triar lloc i activitat al paradís, demanaré només un raconet confortable on poder llegir una vegada i una altra els meus clàssics, i on poder escoltar eternament música de Bach. Escoltar música de Bach és una de les ocupacions més recomanables en qualsevol temps i ocasió, en la vida mortal com en l'eterna, i més recomanable encara si el temps és aspre i confús, com aquest que patim, de tan escassa esperança, quan la inèpcia dels polítics, els fanatismes bàrbars i l'estupidesa universal, avancen i ocupen l'espai de la modesta raó que ens emparava. Quan la història es precipita per viaranys poc optimistes, i l'estètica i la sensibilitat reculen i deixen pas a la barroeria. No sé si ara mateix seria possible un altre Bach, un pare de família component música inacabable, inexhaurible: no sé si aquella música és compatible amb els diaris i els telediaris, amb aquesta degradació de tantes coses en què hem cregut i hem esperat.

I si això ja era vàlid fa deu anys o quinze, avui és més vàlid encara. Per tant, si vostès volen fer com jo, vist com va el món real en aquests anys que vivim, dediquen alguna horeta de tant en tant a una altra realitat d'un altre món: a L'art de la fuga, per exemple, a les Variacions Goldberg, o a les suites per a violoncel, començant, si pot ser, amb la versió de Pau Casals, que no és certament la més “autèntica” possible, però és la primera versió i la més gran, la del descobriment. Quan el petit Pau va fer els 13 anys –la història és ben coneguda– son pare, organista, li va comprar un violoncel nou i l'acompanyava sovint a buscar partitures per un instrument que llavors era poc considerat com a solista. Un dia memorable (això diu el fullet que acompanya els meus discos de les suites de Casals: “un dia memorable”), furgant en una llibreria de vell prop del port de Barcelona, van trobar unes sonates de Beethoven i després, amb immensa sorpresa, les Sis suites per a violoncel sol de Bach, cobertes de pols en un prestatge.

“Jo ni tan sols sabia que existien”, recordava Casals molts anys després, “i ningú no me n'havia parlat mai. Va ser la més gran revelació de la meua vida. Vaig sentir immediatament que allò era una cosa d'importància excepcional, i vaig abraçar el meu tresor tot el camí fins a casa. Vaig començar a tocar-les en un estat d'excitació indescriptible. Durant dotze anys, les vaig estudiar i hi vaig treballar cada dia, i ja era prop dels vint-i-cinc quan vaig tindre el coratge de tocar-ne una en públic. Abans de fer-ho jo, cap violinista o cel·lista no havia interpretat mai una suite completa: algú podia tocar una sarabanda, una gavota o una alemanda. Però la meua intenció era tocar-les in extenso... amb totes les repeticions, per tal de conservar la cohesió i l'estructura interna de cada moviment. En aquell temps, aquestes composicions eren considerades obres fredes i acadèmiques. ¿Com podien pensar en Bach com a ‘fred', quan aquestes suites sembla que brillen amb la forma més resplendent de poesia?”

Una esplendor poètica, racional, infinita. I Casals encara hi treballà trenta-cinc anys més abans de consentir a enregistrar-les. L'orgull de la perfecció, la modèstia dels anys de treball, la paciència, tot això que ara trobem a faltar escandalosament en els
nostres polítics, escriptors i altres personatges públics insignificants i plens de vanitat. L'enregistrament, segons les notes del fullet d'EMI Classics, es va fer a París i a Londres entre el novembre del 1936, el juliol del 1938, i el juliol del 1939. Imagine Casals
als estudis, quan la bàrbara guerra civil arrasava mig Espanya, quan la desgràcia de
Catalunya era ja gairebé completa, quan la feroç dictadura franquista era només el
preludi d'un horror implacable per a Europa i el món, l'imagine trasbalsat i desfet per tot això, i tanmateix capaç de produir aquella música. Llavors, precisament llavors, en aquells anys terribles. Però Franco ha
passat, i Hitler i Stalin i aquells horrors, i aquesta música ha quedat per sempre.
Alguna cosa deu significar, supose. Escolten la sarabanda lenta de la suite n.4, per exemple, o el preludi de la n. 5, i sabran de què parle. O escolten les sis suites senceres, i després, qui sap, potser veuran el món d'una altra manera. I com que jo, en aquesta matèria, no tinc gens d'autoritat per donar consells, no em facen cas a mi: facen cas al meu amic Jaume Cabré, que sí que en té, i que quan parla de Bach diu sempre “Bach nostro senyor”.