Opinió

Inclusió i excel·lència

El país no es pot permetre el luxe de dilapidar el talent potencial que hi ha entre els seus joves

Presto atenció a un dels dilemes més decisius del futur del nostre país: Com fer possible una formació inclusiva i, alhora, una aposta per l'excel·lència i per la qualitat?

Una formació inclusiva és una opció difícil, però absolutament imprescindible per garantir la igualtat d'oportunitats, el dret de tot ésser humà a ser educat adequadament. Això exigeix institucions educatives permeables, poroses i obertes, capaces d'integrar al seu redós persones en situacions de risc social, de vulnerabilitat o fragilitat. Aquesta inclusió no és fàcil. Requereix estructures, inversió, professionals competents, una gran adaptació al destinatari, però sobretot, superació de prejudicis, de tòpics i d'estereotips. Cal confiar en les capacitats ocultes de l'educand, en el seu talent potencial. L'educació inclusiva és una realitat en alguns països del món, una realitat precària que té un cost elevadíssim, que se sosté gràcies als fons públics i als concerts amb institucions privades, però aquesta pràctica educativa està amenaçada no només per la mateixa viabilitat futura de l'Estat social, sinó per la puixança d'una filosofia ultraliberal en el terreny educatiu que exclou i només presta atenció als millors, als més eixerits, als més competents. És bàsic que l'educació no sigui un privilegi per alguns, sinó un dret bàsic per a tothom, perquè només l'educació pot garantir la promoció social i la bona incorporació en el mercat laboral. Sense una educació inclusiva, el país no té futur.

La qüestió és com fer compatible aquesta inclusió social amb el legítim desig d'excel·lència. Les institucions educatives competeixen entre si, cerquen els màxims nivells de qualitat i volen garantir processos reeixits en els seus potencials clients. Aquest legítim desig d'excel·lència, però, no pot, en cap cas, conduir a l'exclusió, a l'elitisme o a la discriminació. És evident que si només s'acullen els més eixerits, els que més talent tenen, el resultat estarà més garantit de bell antuvi, però pel camí haurem malmès la necessària cohesió social.

La reforma de la universitat que va aprovar el govern fa uns mesos és una amenaça a aquesta necessària vinculació entre inclusió i excel·lència. La universitat, amb l'Estat social, ha deixat de ser un bé de luxe només accessible a les capes poderoses de la societat. Ha esdevingut un àmbit de formació per a segments socials molt distints, per a fills d'homes i de dones que mai van poder anar a la universitat. La reducció dels graus universitaris a tres anys i la transformació dels màsters en dos anys podria comportar una greu exclusió econòmica si no es cerquen mesuren per pal·liar-la, atès que el cost dels màsters serà molt més elevat que el cost del grau. Si no es prenen mesures adequades, tan sols podran accedir al màster els qui puguin assumir els costos d'aquells dos anys.

La democratització de la formació superior és un bé conquerit amb moltes dificultats. El camí cap a l'excel·lència acadèmica no pot estar vetat a ningú per raons econòmiques. El país no es pot permetre el luxe de dilapidar el talent potencial que hi ha entre els seus joves. L'ha d'acollir, promocionar i, després, saber orientar perquè fructifiqui en bé del país.

Queda molt per fer. Ens cal garantir el vincle entre inclusió i excel·lència i, alhora, cal poder oferir als més excel·lents estímuls i opcions per poder aportar tot el seu talent al servei del desenvolupament del país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia