Opinió

La columna

Jocs de sigles

Costa tant recordar que fa unes tres setmanes votàvem per definir els governs dels ajuntaments... i en alguns llocs, a més, de les respectives “comunidades autónomas” si és que el diccionari de la RAE ens aclareix què vol dir que Madrid, a més de Villa y Corte, sigui “comunidad autónoma”.

Tant se val! Els venedors de sigles han guanyat la partida, que no la Champions. I pocs opiniatres recorden que els alcaldes són elegits pels seus regidors, un rere l'altre, i no per les tan esmentades cúpules dels partits polítics. (¿No es queixen els arquitectes per la devaluació de la paraula cúpula?) Faig memòria: i a les primeres eleccions municipals, del 1979, quan Catalunya no havia recuperat encara la seva desnerida autonomia, ciutats tan importants com Girona i Sabadell elegien alcaldes, que ho van ser de llarga durada, com Quim Nadal i l'enyorat Toni Farrés, que obtenien més vots per al col·lectiu que els presentava que els partits llurs en posteriors eleccions autonòmiques i generals. Voler convertir el poder local en una simple torna del poder estatal és una bajanada. I la demostració que creiem massa poc en el poder del vot. ¿Què explica això? Que, malgrat el soroll mediàtic, la bossa d'abstencions em neguitegi... i més quan no és objecte de SOS d'alarmes democràtiques.

Fa cent anys Catalunya, en plena Guerra Gran, vivia l'experiència d'una Mancomunitat, tan limitada com es vulgui, però que va ensenyar-nos una lliçó de molts quirats. Al darrer esmorzar a Madrid de la fundació Democracia y Gobierno Local, que presidia, amb dignitat de persona de pes, el president de la Diputació de Barcelona, i tants anys alcalde de Martorell, Salvador Esteve –que, per cert, anunciava que se separava de l'escena política–, ens van regalar un llibre que recomano: Las mancomunidades provinciales entre la descentralización y el regionalismo. La Mancomunidad catalana (1914-1925). N'és l'autor el catedràtic emèrit de dret administratiu, l'olotí Martín Bassols Coma. Amb una lúcida introducció de Xavier Forcadell, analista precís dels pals a les rodes del municipalisme de l'actual govern del PP. El valor del llibre rau, a parer meu, en l'enorme documentació que aporta, a partir de la transcripció literal de textos del Congreso de los Diputados i del Senado al llarg del debat de la llei que feia viables les Mancomunitats. No diré, per evitar que algú s'enfadi, que aquells discursos dels anys 1912 i següents demostren més nivell cultural que no pas els de la immensa majoria dels que se senten avui a les Cortes i al Senado.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.