Marcats

Dies en què tots els nostres protagonistes, excepte Miquel Casals que se’n va poder salvar, recorden amb un calfred per les hores de suplici que van haver de suportar. Per la seva banda, Casals, que s’havia trobat amb Marcel Dalmau sota el viaducte del tren de Girona, i veient que tot es complicava, va demanar que un amic l’acollís i es va amagar fins que, després de més d’un ensurt, la intervenció del llavors senador Francesc Ferrer el va ajudar a arribar a un pacte amb les autoritats espanyoles, i no va ser fins al setembre que va ser detingut, quan ja s’havia apagat el foc olímpic.

Les imatges se superposen, els relats es repeteixen i quasi tots recorden les vexacions, els mètodes coercitius que consistien a embenar-los els ulls perquè no poguessin veure res i perdessin la noció de l’espai i el temps; clavar-los cops al cap i puntades de peu a la panxa, les cames o els testicles, amb llibres o guies de telèfon perquè no els quedessin marques; fer-los estar en postures en tensió, com ara deixar-los drets sense dormir i de cara a la paret hores i hores seguides, estar de genolls on hi havia estelles que es clavaven a la carn, l’aïllament prolongat o altres sistemes més sofisticats, com ara l’asfíxia amb una bossa de plàstic que els impedia respirar o el mètode de la banyera, un ofec controlat que et provoca asfixia temporal.

Marcel Dalmau, que havia entrat a la direcció general de la Guàrdia Civil de Madrid el 5 de juliol, va aguantar tot tipus d’humiliacions –per exemple el van obligar a posar-se als testicles un fil elèctric que tenia tres terminacions– fins que li van dir que havien detingut la seva companya, la Carme, i que la portaven a Madrid. Allò el va ensorrar i, per sobre del mal físic i mental, va aprofitar un moment en què estava sol a la cel·la: “Em pensava que no me’n sortiria i em vaig llançar contra la paret de cap amb la intenció de suïcidar-me. Vaig creure que ho aconseguiria però no va sortir bé i, quan em van veure al terra, els guàrdies van entrar en tromba i em van fer aixecar a cosses. El que no sap la gent –continua– que no l’ha patit, és que la tortura és l’autonegació més absoluta, t’embruta al màxim, intenten que tu siguis l’enemic de tu mateix i dels teus.” Eduard López ha anat interioritzant el patiment, però encara avui, que ha entrat en la cinquantena, reconeix: “Recordo aquell moment com si el torturat no fos jo sinó un altre Eduard. Si avui em tornés a passar no sé com reaccionaria i, si em deixessin triar entre una finestra per saltar o passar pel que vaig passar, realment no sé què triaria. Aquella violència és impossible d’explicar amb paraules.”

A Ramon Piqué, que havia passat la nit de la detenció lligat a una canonada de la calefacció de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa, a Madrid, li van aplicar la bossa al cap, el van fer estar dret divuit hores sense moure’s i li van prorrogar dos dies la incomunicació, va explicar d’una manera molt gràfica com s’havia sentit aquells dies. Ho va fer amb una metàfora del metge xilè Jorge Barudy, president de l’associació Exil contra la tortura. Va arrugar un paper i el va tornar a desplegar per demostrar que les marques sempre queden i que, encara que es vulguin curar les ferides que provoca a l’esperit, el suplici sempre deixa senyals perceptibles i imperceptibles que se’t graven de per vida. Carles Bonaventura puntualitzava que a les dependències de Girona el van tractar bé però que, durant el pas per la comandància de Madrid, als cops, els insults i el menyspreu pel simple fet de ser català s’hi afegien preguntes inversemblants, com per exemple què havia fet un dia concret de feia anys, una cosa impossible de recordar, o quan el portaven davant de la metge forense, que havia de certificar que no havia rebut maltractaments, i que, no se sap si per desconeixement o per humor negre li recomanava que descansés, intentés dormir i que sobretot no es posés nerviós: “Em colpejaven perquè donés noms –deia– i poder detenir més persones. Entre altres coses em van dir que estava acusat de col·laboració amb banda armada, que havien detingut la noia amb qui sortia, que havien trobat explosius al casal independentista que teníem a Salt i que no expliqués res de les tortures o me’n recordaria. Al cap d’uns dies vaig poder sortir i el primer que vaig fer va ser fer una roda de premsa en què vaig sortir anar a la televisió catalana i denunciar el que estava passant. L’endemà, a Girona, una amiga infermera em va ajudar i em van ingressar a l’hospital Josep Trueta.”

Primera victòria

Tot i les repetides denúncies fetes sobre les tortures, molts mitjans de comunicació les van obviar o les van presentar com una invenció dels inculpats. Per exemple, Quim Gil, en aquell moment corresponsal d’El País a Girona, va denunciar que des de la redacció de Barcelona li havien manipulat el text sobre la detenció de Marcel Dalmau afegint-hi una frase –que l’inculpat era el proveïdor d’armes de l’organització– que ell mai havia escrit; d’altres van intentar refer l’entramat de Terra Lliure, segons les informacions policials, i així van situar Ramon Piqué a l’escamot de captació de militants. Marcel Dalmau encara es queixa amargament del paper jugat per una determinada premsa, que no va donar versemblança al seu intent de suïcidi, però la realitat és que Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts i disset van denunciar haver estat víctimes de tortures. Els inculpats asseguren que, tot i presentar cops i hematomes, quan els portaven davant dels metges forenses els obligaven a declarar que havien estat ben tractats, la qual cosa va fer que el jutge estrella no investigués i menystingués les proves físiques i les insinuacions verbals i donés com a vàlides les declaracions fetes sota suplici.

Malgrat la flagrant vulneració dels drets humans, els inculpats hagueren de passar un calvari per poder demostrar que van ser torturats i no va ser fins dotze anys després, el 2 de novembre del 2004, que, gràcies al treball del despatx d’advocats de Sebastià Salellas, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies que se li van presentar, la qual cosa violava l’article 2 de la Convenció contra la Tortura, i l’obligava a pagar 8.000 euros a cadascun dels demandants i 12.000 euros pels costos del procés. Avui, Marcel Dalmau, Ramon Piqué i d’altres que han col·laborat en l’edició del 2008 del Protocol d’Istanbul publicat per l’ Associació Memòria Contra la Tortura i Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura, són alguns dels antics represaliats que treballen per desterrar d’arrel la mala praxi de l’Estat. “Mai hi ha dues operacions iguals –diu Piqué–, però el tema d’Estrasburg va ser clau per posar fi a la repressió que rebia l’independentisme i per generar la resposta que va generar.”

Resposta ciutadana

Miquel Casals es mostra convençut que l’operació Garzón se’ls va escapar de les mans, als poders de l’Estat: “Si haguessin detingut els tres o quatre que van posar les bombes als contenidors allò no hauria passat de ser una anècdota, però van estirar el fil i van agafar moltes persones de manera indiscriminada.” “El fet –assegura Carles Bonaventura– que les detencions s’escampessin tant i afectessin tantes persones va generar que la solidaritat fos molt mes important.” “Era una guerra psicològica –puntualitza Eduard López–, però no comptaven que el tema de les tortures generés un moviment solidari tan transversal. Era la primera vegada que això passava. L’estratègia no els va sortir bé; la persecució contra l’organització sí, és evident que sí, però pel que fa a la repercussió política, això ja no és tan clar.”

Aquells van ser dies agitats en què la societat civil es va unir per una causa, i així, a part de les manifestacions i declaracions, es van organitzar grans actes de solidaritat, com ara el concert Catalunya vol viure en llibertat, que, organitzat per diverses entitats i mitjans de comunicació, entre d’altres El Punt, va omplir el passeig de la Sardana de la Devesa de música i reivindicació. “Crec –remarcava Eduard López– que el 1992 va marcar el final d’una època. Entre el 1992 i el 1995 hi va haver un canvi important i es va començar a entendre el treball independentista d’una altra manera. Paradoxalment, la mateixa operació Garzón, que per a nosaltres va ser una derrota absoluta, va permetre i va obligar a fer una reflexió i començar a albirar una nova estratègia, no de resistència, sinó de buscar nous objectius i descobrir els camins que ens portessin cap a la majoria social. Crec que políticament vam començar a utilitzar una terminologia nova i això ens va enriquir. Potser no cal parlar d’estratègia comuna perquè, de fet, els implicats hem seguit rutes diferents, però sí que s’ha mantingut la visió.” “Va arribar un moment –assegura Bonaventura– en què l’independentisme s’havia de plantejar ocupar els espais centrals de la societat, han passat els anys i ho hem aconseguit i crec que nosaltres vam contribuir a aquesta evolució política. Ara estem en un moment determinant per poder esclafar el pacte de la Transició.”

Vint-i-cinc anys després de les detencions, els nostres cinc protagonistes tenen paraules dures per a Baltasar Garzón, però també creuen que, tot i que els temps han canviat, cal mantenir la lluita, i així Miquel Casals assegura: “Creiem que va valdre la pena. En el fons vam ser uns avançats, perquè quan érem joves vam tenir un somni i ara probablement el veurem fet realitat.” Eduard López es declarava “raonablement satisfet d’haver format part de la història, de ser una baula d’enllaç del que va ser l’independentisme abans i del que és l’independentisme ara. Voldria què la lliçó pedagògica, la lliçó política, la lliçó moral que es pugui derivar de la nostra història, sigui útil de cara al futur”. Bonaventura, que compara l’antiga operació Garzón amb l’actual operació Catalunya dient que l’Estat sempre actua encara que sigui amb formes diferents, es mostra optimista i assegura: “Si l’independentisme no va poder ser derrotat l’any 1992, ara que estem a les portes de la victòria no podem defallir i hem d’aprofitar l’esprint final per guanyar.” Dalmau avisa: “És probable que hi hagi provocacions i voldria fer una crida a la gent perquè respongui de manera pacífica i organitzada, que ningú actuï pel seu compte, ja que és molt probable que ens trobem un context que ens posi al límit.” Piqué fa una crida a la unitat: “Aquests anys ens han demostrat que, malgrat tenir mirades diferents, hem sabut fer pinya. Entre tots hem sabut veure cap on volíem anar, i ara hem de veure on arribarem; personalment, crec que arribarem al port on volem arribar.”