Home de partit
Jordi Turull, bregat en mil i una batalles polítiques, ha fet tots els papers de l’auca: regidor, diputat provincial, diputat al Parlament, conseller i ara aspirant a president
Ha estat un fidel escuder de Mas i Puigdemont, molts de cops realitzant una tasca a l’ombra
Una de les seves principals virtuts és la capacitat de negociació
El 2016va renunciar a liderar el PDeCAT, però va reviscolar a la cambra catalana amb JxSí
Va formar partdel govern en l’última etapa, com a portaveu, i va passar 32 dies a la presó d’Estremera
Diuen els que hi entenen, de futbol, els entrenadors de veritat, no aquells que opinem a la babalà i ens pensem que portem un entrenador a dins –tot català és capaç de donar lliçons sobre el Barça–, que tan important és l’estrella del conjunt com aquell jugador d’equip, aquell que fa la feina fosca i que és imprescindible perquè tot funcioni a les mil meravelles. Messi brilla al Barça pel gran entorn que té al seu voltant, però a l’Argentina fa llufa. O si tirem més anys enrere, veurem un genial Ronaldinho a qui Edgar Davids guardava l’esquena. Doncs Jordi Turull és aquest jugador d’equip, aquesta persona que ha treballat perquè tot l’engranatge rodi bé i a qui, alguns cops, li ha tocat un paper més desagradable, com ara Davids, que havia de ser més agressiu del compte perquè brillés Ronaldinho; el mateix que ara fan Busquets o Rakitic amb Messi. Turull feia aquesta funció, de fidel escuder, amb Artur Mas i després amb Carles Puigdemont. Ara havia decidit fer aquest pas endavant i assumir un paper d’estrella, encara que era conscient que podia durar poc temps. I segurament li hauria agradat comparar-se molt més amb l’Espanyol i parlar de Gerard Moreno o Sergio García que no pas amb el Barça i Messi, perquè és un reconegut periquito.
Però ahir el seu partit, el partit de Junts per Catalunya i ERC, no va sortir com s’esperava. La CUP va decidir abstenir-se i la investidura no va poder tirar endavant. Turull, suposo que molt tocat pel cop de porta dels cupaires i amb l’espasa de Dàmocles de la presó que avui li podria caure al damunt, va perdre durant el discurs aquella habilitat i esgrima dialèctica que l’ha caracteritzat durant anys al Parlament i també els últims mesos com a portaveu del govern. Se’l veia capcot, només capaç de llegir un text planer. No era el Turull al qual ens té acostumats.
Nascut l’any 1966 a Parets del Vallès, Turull és un gat vell de la política que ha passat per gairebé tots els àmbits institucionals. Regidor al seu municipi natal, diputat a la Diputació de Barcelona, diputat al Parlament des del 2004 i conseller de la Presidència i portaveu del govern des del mes de juliol passat fins que va ser destituït pel 155.
Va entrar a la JNC el 1983 i a Convergència el 1987 i, com deia abans, es va convertir en un home de partit des dels diversos càrrecs que ha anat exercint. Els seus detractors, però, no li perdonen la foto amb Oriol Pujol entrant a declarar als jutjats pel cas de la ITV el 2013 i que es mostrés convençut de la innocència del fill de Jordi Pujol. Anys després, Turull va argumentar que va fer aquella defensa numantina de Pujol perquè llavors no sospitava res ni tenia cap indici que hagués comès un delicte. Un Oriol Pujol, recordem-ho, que va acceptar una pena de dos anys i mig de presó, una circumstància, però, que no li evitarà seure al banc dels acusats.
Renúncia pactada
En la vida interna convergent, l’any 2016 es va perfilar com una de les principals figures per liderar el nou PDeCAT, però va acabar fent un pas al costat per facilitar el “consens”, encara que se’l presentava com el candidat ungit per Artur Mas. Semblava que allà es podia haver acabat la carrera de Turull, però en política mai pots dir que dos i dos són quatre. Sempre hi ha matisos.
En la passada legislatura, com a president del grup parlamentari de JxSí, va aconseguir rellançar la seva trajectòria i teixir un bon tàndem amb Marta Rovira. Un tàndem que ara alguns veurien amb bons ulls que es repetís al govern, però que sembla inviable perquè tot indica que Rovira no formarà part de l’executiu. Des la cambra catalana va ser un dels arquitectes de les lleis de desconnexió i també va demostrar una de les principals virtuts polítiques que té, segons els que el coneixen bé: la capacitat de negociació.
La bona sintonia amb Puigdemont, i el seu independentisme convençut, el va portar al govern el juliol passat, quan es va fer una profunda remodelació per afrontar amb garanties l’1 d’octubre. Turull va substituir Neus Munté i es va convertir en la veu de l’executiu en els mesos de més alt voltatge que es recorden a Palau.
En cap moment li va tremolar el pols i, segons es recull en el llibre del periodista de Nació Digital Oriol March, Los entresijos del procés (Catarata), va ser un dels consellers que va pressionar Puigdemont perquè tirés endavant el de full de ruta i no convoqués eleccions. “No ens pots fer això”, li va dir. Ara ha tornat a posar de manifest aquesta valentia i determinació acceptant el repte d’intentar ser president, sabedor que aquesta circumstància pot ser un agreujant més perquè avui el jutge Pablo Llarena el pugui tornar a empresonar.
Ahir mateix, curiosament, es filtrava un nou informe de la Guàrdia Civil en què s’atribuïa a Turull un paper determinant en la confecció de l’1 d’octubre.
Pas per la presó
-Jordi Turull va passar 32 dies al centre penitenciari d’Estremera juntament amb altres consellers i el vicepresident. En una entrevista a RAC1, pocs dies després d’haver sortit, va relatar aquesta experiència i va recordar que un dels moments més traumàtics i humiliants va ser durant el trasllat al centre penitenciari: “Demano les manilles al davant, i em diuen que al darrere. A la furgoneta em trobo el conseller Romeva, emmanillat al darrere, també. Jo queia sobre el conseller Romeva perquè el seient relliscava molt. I cada vegada que fas un moviment estrany les manilles t’estrenyen més.”
La sortida d’Estremera va coincidir amb l’inici de la campanya de les eleccions del 21 de desembre en què Turull anava de número tres a les llistes de Junts per Catalunya de Carles Puigdemont. El conseller va participar en molt mítings, però perfectament conscient que, segons el que digués, el jutge Llarena l’enviaria de nou a la presó.
Una situació surrealista, trista i indigna que avui pot tornar a viure un nou capítol.
