“La violència és tranversal”

Estic molt desbordada. Havia esperat molt per fer una intervenció així i estava preparada per rebre crítiques, però la resposta ha estat majoritàriament positiva i molt reconfortant.

Perquè sempre n’hi ha, en una societat com la que tenim avui dia. Les xarxes socials donen anonimat i distància, el que fa que desacomplexadament puguis dir i opinar de tot, i com que sempre algú no hi estarà d’acord, jo havia d’estar prou forta perquè no m’afectés.

Quan vaig fer la intervenció Inés Arrimadas no hi era, i estic convençuda que si hi hagués estat i s’hagués aixecat, tot el seu grup l’hauria seguida. Potser van en una dinàmica de bloc, i si la direcció no reaccionava es van quedar com cohibits. Però m’han escrit per privat i soc conscient que la Noemí de la Calle sí que es va aixecar malgrat que de seguida va seure. Va ser una reacció que va prioritzar la fotografia política per sobre de la humanitat.

Crec que els testimonis són les armes del moviment feminista. La resposta que donem les dones cada cop que hi ha una sentència injusta, sortint al carrer i inundant les xarxes socials explicant la violència quotidiana que patim, encoratja molt a sortir del silenci que s’ha instal·lat durant tant de temps en la nostra societat. La història ara l’explicarem nosaltres, denunciarem allà on sigui. Jo volia fer veure que la violència és transversal, que afecta les diputades, les escriptores... No hi ha un perfil de dona maltractada.

Les expectatives estan molt altes perquè l’any passat la vaga va ser molt seguida i la manifestació del vespre va ser bestial. Jo espero que com a mínim la igualem, la lluita feminista fa molts anys que dura. Però d’igual manera que la violència és transversal, la lluita feminista també ho és. La lluita feminista s’ha fet gran perquè ja no fa por als espais més conservadors, no és només de les esquerres.

Durant molt temps s’ha visualitzat que hi havia violència contra les dones però potser hem pecat de fer un estereotip de víctima i un estereotip d’agressor, i això porta a la confusió. A mi em va costar molt identificar-me com a víctima de violència masclista. Trobo a faltar una conscienciació social. Per una altra banda, davant de la justícia jo anava a acusar algú i vaig acabar com la sospitosa. No havia anat al metge, vaig denunciar un any més tard, no tenia testimonis, era la meva paraula contra la seva, ell ho va negar, i així va quedar.

He trigat deu anys a parlar per poder fer-ho com a supervivent. En el moment en què ho superes ets una supervivent de per vida.