Política

EL RADAR

Aires de primavera a Algèria

La societat algeriana ja no accepta un règim opac, esgotat i incapaç d’oferir un futur als joves

Des de fa deu dies, els carrers d’Algèria bullen de frustració i d’indignació per l’última maniobra del règim per perpetuar en el poder l’octogenari Abdelaziz Buteflika, president des del 1999. Els intents de proporcionar un cinquè mandat a aquest veterà de la guerra d’independència de França (1954-62) –president invisible des de fa sis anys, quan una embòlia el va deixar sense parla i incapacitat físicament– ha fet vessar el got de la paciència i ha activat manifestacions multitudinàries arreu del país com no es veien des de fa almenys una dècada.

El president no fa viatges oficials a l’estranger ni assisteix a les reunions de govern, i ha de marxar sovint a Suïssa per sotmetre’s a revisions mèdiques. Unes absències que reforcen la imatge d’un país en mans d’una camarilla –de familiars del president i comandaments militars– que manega els fils des de l’ombra. “L’opacitat del funcionament del clan en el poder que envolta Buteflika tapona tota perspectiva de canvi. La manera com s’organitza el procés electoral [els comicis presidencials del 18 d’abril] tanca tota possibilitat d’alternança”, denunciava, fa poc, Le Monde.

La societat algeriana ja no accepta, resignada, un règim esgotat, incapaç de fer front a la crisi econòmica i a l’emergència social. Subministrador clau de gas a Europa, Algèria obté la majoria dels seus ingressos de l’exportació d’hidrocarburs. “Gran part del mandat de Buteflika ha coincidit amb una alça del preu del petroli, cosa que li ha permès comprar la pau social mitjançant la inversió en infraestructures i habitatge barat”, explica Heba Saleh, del Financial Times. Però la caiguda de la cotització del cru, el 2014, va deixar sense recursos la política de despesa social.

Algèria, d’altra banda, representa un cas atípic al nord de l’Àfrica. Va quedar al marge de la potent sotragada de les primaveres àrabs que, ara fa vuit anys, partint de la veïna Tunísia, va recórrer tota la regió amb l’esperança de fer caure règims corruptes i dictatorials. Els algerians, però, la van veure passar de llarg, atrapats encara en el record traumàtic de la guerra civil dels anys noranta, una sagnant confrontació entre els islamistes i l’Estat que va provocar uns 200.000 morts i desenes de milers de desapareguts. El primer ministre, Ahmed Ouyahia, ha explotat la por d’un retorn a aquella dècada negra (1992-2002) per desincentivar la revolta i ha advertit del risc que la protesta degeneri, tal com va passar a la Síria de Baixar al-Assad, en una nova guerra civil.

La pressió del carrer, però, no afluixa, i Algèria afronta un dels moments més transcendentals de la seva història recent. La protesta s’escampa com una taca d’oli i l’han feta seva, també, intel·lectuals i l’MSP, el principal grup islamista legalitzat. El país reclama una transformació real i el règim s’enroca en la defensa de la “continuïtat” i l’“estabilitat”. Fins quan i de quina manera podrà resistir als anhels de canvi i de llibertat d’un país –cal no perdre-ho de vista– on el 70% de la població té menys de 30 anys i els joves només troben futur en l’emigració?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia