La porta que no du enlloc

Com si es tractés d’una primera i encara vaporosa contraoferta davant la rotunda negativa a parlar d’un referèndum d’autodeterminació, la vicepresidenta espanyola en funcions, Carmen Calvo, llançava la proposta dimecres passat, vigília de la primera reunió del PSOE amb ERC per parlar sobre l’eventual investidura de Pedro Sánchez: “Podem parlar del títol VIII de la Constitució”, solemnitzava. És a dir, el que, entre els articles 137 i 158 –sí, també inclou el 155, precisament–, basteix l’organització territorial de l’Estat: defineix els ens de l’administració local, regula l’accés a l’autonomia i enumera la llarga llista de competències exclusives de l’Estat i la de facultats i recursos que tenen les comunitats autònomes. Això sí, sense fer ja distincions entre nacionalitats i regions...

A la pràctica, però, què pot arribar a oferir el govern espanyol en aquest marc? On pot menar aquesta porta que va obrir Calvo? Segons el professor de dret constitucional de la URV, Jordi Jaria, enlloc. “Això i res és el mateix”, assegura, contundent, quan és consultat per El Punt Avui. Bàsicament, perquè la jurisprudència que ha anat establint el Tribunal Constitucional en interpretar aquest títol de la carta magna, sobretot l’últim decenni, ha estat sempre ben restrictiva. “I, en última instància, tot el que s’intenti queda en mans del TC”, subratlla.

Anem a pams. La mare dels ous, evidentment, és l’autodeterminació, i l’article 150.2 és un dels que s’han perfilat com a possible via per transferir les competències estatals per organitzar un referèndum. La petició, de fet, ja es va fer i es va rebutjar el 2014 al Congrés, però fins i tot en el cas que es repetís i ara sí que tirés endavant, Jaria recorda que “això no canvia la posició del TC”, que des del 2008, arran del pla Ibarretxe, ha estat molt restrictiva en aquesta matèria. Una possible transferència podria ser impugnada, de fet, sense ni tan sols la necessitat que s’hi impliquessin el PP o Cs: n’hi hauria prou amb un recurs dels 54 diputats de Vox, que segons ell tindria el “previsible” suport del TC, que “ha limitat molt l’abast del 150.2”. El professor, fins i tot, considera que el tribunal, vista la jurisprudència, ni tan sols deixaria convocar un referèndum sobre la matèria ni al mateix govern espanyol, i exigiria que s’iniciés un procediment de reforma constitucional.

Però és que fins i tot més enllà d’això, hi ha ben poc marge de maniobra dins el títol VIII. Les competències que té permès gestionar la Generalitat estan definides en l’Estatut, el text essencial que es va intentar refer el 2006 per explorar, fins allà on es pogués, els límits que fixa la Constitució. Amb el resultat que tothom sap: una primera retallada al Congrés, acceptada malgrat tot pels catalans en referèndum, que després acabava amb una severa sentència del TC el 2010 que l’esquarterava, i de facto marcava el tret d’inici del procés sobiranista. És previsible, doncs, que qualsevol intent de guanyar competències per aquest cantó acabés a la casella de sortida del 2006... i amb un final ja conegut. “Tot plegat és una negociació sense recorregut si no es toca la Constitució”, repeteix l’expert.

Una altra qüestió recurrent sempre que es parla d’una eventual oferta unionista és una millora del finançament, i més ara que el model autonòmic fa cinc anys que està caducat, i el govern del PSOE ha expressat la intenció d’actualitzar-lo. En aquest cas, Jaria constata que la Constitució “no prohibeix pas” que Catalunya pugui tenir un finançament propi, en la línia fins i tot d’un règim fiscal especial com el dels bascos o els navarresos, tal com de fet va demanar el Parlament l’estiu del 2012. Però tampoc hi veu la possibilitat: “Sense tocar una coma de la Constitució, seria possible un model diferenciat, però tal com l’ha interpretat el TC, que imposa la Lofca (llei orgànica de finançament de les comunitats) a les comunitats no forals, no hi ha res a fer”, sentencia.

Ni tan sols en una qüestió ara més secundària com l’organització territorial de Catalunya –la llei de vegueries del 2010 ja es va haver de deixar en un calaix, entre altres coses, per les traves legals que hi posava l’Estat– veu Jaria possibilitats d’obtenir gaires avenços, ja que, a banda que caldria modificar lleis orgàniques per modificar la planta jurisdiccional (i adaptar-hi els partits judicials) i també alguns límits provincials, toparia amb els mateixos interessos polítics que han fet que Catalunya encara no tingui avui una llei electoral pròpia. I és que, si es passés a una província única, es perdrien fins a dotze senadors, i si es pugés a vuit (tantes com vegueries) canviarien lògiques en les eleccions catalanes que difícilment acceptarien ni els grups independentistes...

La conclusió, pel professor, és clara: fins i tot partint d’una suposada bona voluntat negociadora del govern espanyol, el terreny de joc és “extraordinàriament limitat” sense tocar la carta magna; és a dir, sense recórrer als articles 167 i 168, que fixen el complicadíssim mecanisme que en permetria una reforma. Tot el que sigui negociar dins la Constitució actual “no du enlloc; ja s’ha provat tot abans”, sosté el professor, que també assenyala que, fins i tot si s’impulsés el feixuc procés per introduir canvis en el títol VIII per donar més autogovern al país, és molt dubtós que s’acabés permetent un model amb competències asimètriques entre comunitats... “Llavors es podria dir que per què Catalunya podria accedir a noves competències i altres comunitats no, fora que tota la lògica del títol VIII s’alterés”, alerta. Cafè per a tothom, 2.0.