Política

JOAN COSCUBIELA

Exdiputat

“A Catalunya hi ha un risc real de decadència com a societat”

La pandèmia no és la causa dels grans desastres econòmics o socials que s’estan produint, en tot cas n’és el detonant
Veure el grau de degradació del Parlament o de la presidència de la Generalitat en els últims anys, és dramàtic

Malgrat que Joan Coscubiela afirma que ja està retirat de la primera línia de foc, ell sap que de la política activa un no n’acaba de marxar mai del tot. Conversador agraït i pausat en una època on tot s’ha d’encabir en 280 caràcters, comencem parlant justament d’això, de com les xarxes socials s’han convertit en un instrument, o no, de confrontació.

Vostè és una persona dinàmica a les xarxes socials. Aquesta és una manera de mantenir, en certa manera, un paper actiu en la política?
Cada vegada ho soc menys. Fa temps ja vaig explicar que utilitzava fonamentalment les xarxes socials com un mecanisme de coneixement, per rebre informació. Segueixo un conjunt de gent que em sembla molt vàlida i que no necessàriament han de tenir les meves idees, perquè els que pensen com jo ja sé el que diuen. I aquest és l’ús més important que en faig. Quan estava en política institucional, sí que les feia servir molt per a això que comentes. Una altra cosa és la percepció que té la gent que et segueix, perquè funcionen molt les famoses bombolles que caracteritzen les xarxes.
Però encara que no sigui sempre, vostè no esquiva el debat. És per ànim i actitud polemista o és que sense confrontació d’idees no hi ha política?
Jo no soc a les xarxes per fer política, i menys ara. Una altra cosa és que quan feia política institucional les utilitzés. I encara que sembli mentida, sí que defujo molt els debats, no tots, i sobretot les provocacions, perquè, si no, no faria res més durant el dia. A més, darrerament hi ha debats que em cansen especialment, i com que em sembla que hi ha moltes coses sobre les quals les xarxes poden ser un espai útil, com ara establir diàleg amb la gent, quan veig que la cosa s’embrolla, ja no m’interessa. De tant en tant, sí que sorgeix alguna qüestió d’aquestes coses que podem anomenar polèmica. Però cada cop menys. Arriba un moment on dosifiques i on decideixes, tant a les xarxes com a la vida, quantes coses mereixen dedicar-hi temps per discutir.
L’enutja aquesta etiqueta que se li ha penjat de fustigador del que alguns anomenen ‘processisme’?
Sobre això, tant a les xarxes com en general, he articulat mecanismes de defensa. Algun cop hi ha amics que em comenten “Has vist el que diuen de tu?” i la resposta és “Doncs no”. No em preocupa especialment, i si algú em segueix veurà que continuo reivindicant les coses que he pogut fer al llarg de la meva vida. Em sento molt a gust i convençut amb el que he fet, cosa que no implica que no tingui dubtes. I en tinc molts, perquè soc una persona que dubto molt. No pots pretendre que tothom t’estimi, i més si tens un perfil públic. Perquè si tothom t’estima ningú et respecta.
Entre els debats que assegura que el cansen, o el fatiguen, hi ha el procés?
Em fatiga, sobretot, la superficialitat amb què es planteja la qüestió i em fatiga, també, que malgrat el temps que ha passat encara hi hagi gent que utilitzi la ficció i l’astúcia al respecte. I també em fatiga el fet que no només estem empantanegats, sinó que darrerament estem absorts, ficats dins el nostre espai. Ensimismados, que diuen els castellans. I, a més de cansat, estic preocupat. Aquesta barreja d’estar empantanegats i de tancar-nos en nosaltres mateixos, que es dona aquí però també al conjunt de l’Estat, ens porta cap a un risc, que ja és real, de decadència com a societat.
Decadència política i institucional, o global? Parlem d’un país en declivi?
És un país en declivi tal com el va definir el Vicens Vives a Notícia de Catalunya. En la mesura que el món està vivint un veritable canvi d’època, una crisi de civilització per la insostenibilitat del nostre model socioeconòmic, nosaltres el que fem és quedar-nos tancats en el nostre úter. I això ens fa perdre pistonada. Per aterrar-ho en una cosa concreta: sobre els fons de reconstrucció europeus, hi ha un grau de dinamisme i debat social a d’altres llocs de l’Estat que a Catalunya no existeix. Algunes vegades fa feredat veure a què dediquem el temps de debat. Quan un llegeix els titulars del matí de l’opinió publicada, el que fa és deprimir-se. Amb el que ens ha costat recuperar les institucions d’autogovern, veure el grau de degradació del Parlament o la presidència de la Generalitat en els últims anys, és dramàtic. I encara ho és més veure que aquesta degradació no és només imputable a agressions externes, que és el que alguns expliquen, sinó que en molts casos és fruit d’una autolesió. Avui, a Catalunya, hi ha molt més nacionalisme i menys nació. Perquè la nació és la comunitat on una part molt important dels seus membres comparteixen un escenari, sentiments o objectius comuns. I avui som infinitament menys nació que fa deu anys. I quan parlo de decadència no parlo només en l’àmbit polític. La manera com alguna gent s’està plantejant el control de les institucions socials, com la Cambra de Comerç o les patronals i els sindicats, posa de manifest la pobresa de la seva concepció de la societat.
I no hi ha un altre risc, com és que el conflicte es converteixi en crònic i tinguem un país dividit per un empat tècnic que es pot allargar fins ves a saber quan?
Aquest enquistament no és fruit d’ara, sinó que s’arrossega de fa temps. De tota manera, no crec que això es doni només entre dues posicions, sinó que hi ha molta més diversitat dins de cadascun dels blocs –per entendre’ns, el d’independència sí i el d’independència no– de la que es pugui plantejar d’entrada. Però sí, un dels riscos de decadència té a veure amb això. L’independentisme va intentar doblegar l’Estat, cosa que era d’una ingenuïtat increïble, i no ho ha aconseguit, i una part de les forces polítiques i socials espanyoles pretenen que l’independentisme es doblegui, cosa que tampoc han aconseguit. I això dona un empat infinit d’impotències mútues, que és una de les explicacions del perquè podem anar cap a una situació de decadència. Perquè, mentrestant, estan passant coses pròpies d’una crisi de civilització i nosaltres ens estem mirant el melic. I nosaltres vol dir tots. Perquè és massa senzill analitzar tot això en termes de bons i dolents. Això ho deixem per a Zaratustra.
Però, si parlem de degradació, no ho és més la d’un Estat que utilitza les seves clavegueres per doblegar rivals polítics?
Són coses no necessàriament diferents però que tenen perfils que sí que ho són. Això que planteges forma part d’una crisi que és molt més àmplia, i que és la crisi de la democràcia com a forma d’organització social arreu del món. Aquesta setmana hem vist un president dels Estats Units que està dient que al seu país es pot fer frau democràtic. I això és una expressió de la degradació de la democràcia arreu del món. I a Catalunya també es dona. En el nostre cas, això té un perfil propi i que l’agreuja. I l’Estat espanyol té expressions d’aquesta crisi, i que jo vaig intentar combatre al Congrés, com ara intents de limitar les llibertats o una voluntat de control per part de l’executiu sobre la resta de poders de l’Estat. I això existeix. Ara bé, la meva percepció és que la degradació institucional entre un lloc i un altre no és comparable. Jo he estat al Congrés dels Diputats i allà hi ha un debat polític en profunditat, mentre que al Parlament el debat és cada vegada més al marge dels problemes de la gent. Un pot dir el que vulgui sobre el govern espanyol, però el seu president no ha patit una degradació com en el cas del de la Generalitat en els últims anys. I, insisteixo, això en alguns casos es pot explicar en termes d’agressió externa, però en d’altres no, com tota l’absurditat que ha rodejat la desobediència de cartó pedra del president Torra.
L’esquerra estatal fins a quin punt té la responsabilitat del que està passant per la seva incapacitat d’articular una idea diferent d’Espanya que no sigui una còpia edulcorada de la de la dreta?
L’Estat espanyol, des del seu naixement, és un estat feble, que amaga aquesta feblesa amb brots autoritaris. A més, ha estat incapaç d’establir un vincle emocional amb la seva ciutadania, perquè, entre altres factors, però no pas l’únic, no ha reconegut el caràcter plurinacional de l’Estat. Però també ha estat un Estat al servei de la desigualtat social, i això marca molt. A la Transició hi va haver avenços significatius, però hi va haver un punt d’inflexió brutal, que va ser l’arribada d’Aznar al govern i la seva posterior majoria absoluta. Allò va fer que Aznar, amb el suport primer de Pujol, posés en marxa el seu concepte d’Espanya imperial i radial amb totes les estructures. I aquesta ofensiva tan brutal de la dreta, acompanyada de la crisi de l’estat autonòmic i de la feblesa ideològica de l’esquerra, porta que no hi hagi un projecte social i polític sòlid que sigui alternatiu a aquest projecte imperial i radial. És així, I això forma part del problema, sens dubte, encara avui.
Entén que ja es comenci a percebre una reacció social de rebuig, o ira, a les limitacions que ha imposat la pandèmia?
Hem passat del desconcert, la perplexitat i l’exigència de certeses, que ni la ciència ni la política poden garantir, a la ràbia i la ira. El factor determinant en aquest esclat de descontentament és la brutal desigualtat que tenim i un impacte econòmic i social que no és fruit de la pandèmia, sinó de la societat prèvia a aquesta. La pandèmia no és la causa dels grans desastres que s’estan produint, en tot cas és el detonant. És un mirall on es reflecteix el tipus de societat que ja teníem, i que era profundament desigual. Però, alhora, la pandèmia també actua com a lupa que amplia els nostres grans defectes com a societat. Al principi, es deia que això no distingia classes socials. El virus no ho fa, però les diferències brutals que hi ha entre classes sí que fa que l’impacte de la pandèmia sigui claríssimament desigual.
Però, justament, al principi d’aquesta crisi alguns deien que era una “oportunitat” per repensar-nos com a societat, etcètera. I, al final, res de res, i el gran debat és quan tornen a obrir els bars.
Estan canviant moltíssimes coses. Aquesta idea inicial, una mica il·lusòria, que la pandèmia ens permetria millorar tantes coses, tenia molt a veure amb la reacció de solidaritat que hi va haver d’entrada. Com els aplaudiments als sanitaris. Però a mesura que la pandèmia ha anat causant estralls, això s’ha anat modulant. També hi ha ajudat un concepte determinista de la història, que propugna que les pandèmies, les guerres, han estat moments històrics igualitaris. I no és pas veritat. I, per tant, el resultat final de la pandèmia no serà determinista. No està escrit. També hi ha un problema afegit, i és que la gent creu que la política i la ciència poden amb tot. I no. Els ciutadans exigim certeses per damunt de les nostres possibilitats.
Potser hi ha qui veu, o creu, que com a ciutadà està fent uns sacrificis personals i que la resposta de les institucions no està a l’altura del seu esforç?
El problema és que la capacitat destructiva de la pandèmia és infinitament més gran que la capacitat política de l’Estat i la seva musculatura fiscal. El coronavirus, a nosaltres, ens ha agafat sent un dels estats fiscalment més febles de la Unió Europea. I això s’acaba pagant. I també ens ha passat factura no tenir ben estructurat un estat de les autonomies amb cultura de cooperació federal. Per valorar en la seva dimensió el que s’està fent convé comparar-ho amb la resta el món. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat tenim un nivell d’autoestima molt baix. Som molt autodestructius. No em vull ni imaginar què diríem si tinguéssim aquí l’embolic del recompte dels vots als Estats Units. Fa un mes i mig, la percepció aquí era de desastre respecte a la gestió de la pandèmia perquè semblava que hi havia coses que només ens passaven a nosaltres. Però això no és així. Només cal mirar Bèlgica, França, el Regne Unit o fins i tot la mateixa Alemanya.

Ànima sindicalista

Nascut el 1954 a la Barceloneta, en el seu compte de Twitter es descriu com un “xava agraït i tastaolletes”. Llicenciat en dret, la trajectòria vital de Joan Coscubiela està estretament lligada al sindicalisme. Després de col·laborar-hi inicialment com a advocat, el 1985 es va convertir en secretari general de Comissions Obreres a Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 2008. El salt a la política institucional pura i dura va venir tres anys més tard, quan va obtenir escó al Congrés dels Diputats amb la candidatura d’ICV-EUiA. El pas següent seria el Parlament, on amb Catalunya Sí Que es Pot viuria des de la primera línia els anys més avalotats del procés sobiranista. Col·laborador en alguns mitjans de comunicació i autor també de diversos llibres, actualment és director de l’Escola de Treball de CCOO.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Verds volen succeir Merkel

Berlín

Entre retrets i a pas de puça

barcelona

L’Audiència manté el judici contra 28 càrrecs per l’1-O

barcelona

Alarma a Brussel·les per 150.000 soldats russos a la frontera est d’Ucraïna

Brussel·les

Permís per a Junqueras, Turull i Romeva

Barcelona

El PP creix en intenció de vot, a l’escalf d’Ayuso

MADRID
política

El Tribunal de Comptes també investiga els ajuts de Colau

la crònica

Per Sant Jordi, espionatge

Absolt per haver identificat la secretària judicial del 13

barcelona