Política

CRISTINA CASOL I SEGUÉS

JUNTS PER CATALUNYA

“Tinc l’obsessió d’ajudar la gent, també com a arquitecta”

“El meu avi patern va ser condemnat a 12 anys de presó després de la Guerra Civil”

“Si no hagués tingut la vocació de servidora pública, no seria aquí”

Un viatge decisiu al Senegal
“Aquesta imatge és del port de pesca de M’Bour, el més important del Senegal, el 10 de novembre del 2017. Vam fer un viatge al Senegal amb la família –llavors el meu fill tenia 10 anys– després del primer d’octubre”, explica Casol. “Quan vam tornar a casa, em van proposar estar a la llista del president Puigdemont per Lleida i vaig acceptar, entre altres coses, perquè per a mi la dignitat de les persones està per sobre de tot.” El 2017 era setena a la llista i a Lleida van sortir elegits sis diputats de JxCat. El febrer passat, va ser segona de llista i va ser elegida
Per al meu gust, aquí el ‘tempo’ és una mica lent. Jo soc molt àgil. L’arquitecte ha de ser ràpid i resolutiu
L’1-O em va marcar d’una manera determinant per entrar en política. Per a mi l’1-O va ser brutal
Per què ha decidit entrar en política, sense haver militat mai abans en cap partit polític?
La vocació pública l’he tingut sempre, tot i haver desenvolupat també la meva trajectòria professional com a arquitecta amb despatx propi. Si t’agrada treballar en institucions públiques, és una bona sortida, perquè t’obre les portes per treballar en molts projectes. De fet, la meva primera feina va ser a la Diputació de Lleida, a través d’un conveni amb el Col·legi d’Arquitectes. I quan va arribar la crisi, em vaig incorporar per primera vegada amb dedicació exclusiva a la Generalitat, com a responsable a Lleida de l’Agència de l’Habitatge, durant vuit anys. Si no hagués tingut la vocació de servidora pública no hauria arribat mai al Parlament, perquè mai no he volgut fer carrera política.
De què li ve la vocació?
Tinc una obsessió d’ajudar la gent, també quan treballo com a arquitecta: quan estàs dissenyant una cosa per a algú, intentes fer-la al seu gust, i per això has de saber entendre el que vol el client.
No té precedents familiars?
En realitat, sí. El meu avi patern, Salvador Casol Molins, que era d’Esquerra Republicana, va ser represaliat després de la guerra i va ser condemnat a dotze anys de presó, en un consell de guerra que va ser anul·lat gairebé 80 anys després, gràcies a la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, promulgada el 4 de juliol del 2017. També un germà de la meva mare, republicà exiliat, va estar empresonat a Mauthausen, d’on va aconseguir sortir viu, i després es va establir a França. A casa, però, el meu pare sempre ens va insistir molt a les dues germanes que estudiéssim, però mai no va mostrar un gran interès per la política.
Així que també és aquí per la memòria històrica.
Sí, tot això m’ha marcat molt, però també ho va fer d’una manera determinant l’1-O. Per sort, al meu poble, Bellpuig, no hi va passar res, tot i el gran dispositiu que es va muntar. Per a mi l’1-O va ser brutal: en un país com el nostre, que jo pensava que formava part d’una civilització avançada, no pot ser que vinguin les forces d’un estat que vol imposar-se sigui com sigui i actuïn d’una manera tan agressiva contra la població civil. Per això jo estic aquí, per representar tota aquesta gent.
Per la foto que ha triat intueixo que és viatgera.
Sí, cada any intentem fer un viatge amb la família, si més no abans de la pandèmia. M’agrada molt Àfrica, països com ara Egipte, i sobretot intento que el meu fill conegui cultures diferents. Quan viatges i veus altres realitats, valores més les altres cultures i la dignitat de les persones en general, i són coses que intento inculcar molt al meu fill.
Qui la va encoratjar a entrar en política?
Va ser Josep Maria Forné, que el 2017 va encapçalar la llista de Junts per Catalunya a Lleida, qui em va convidar a formar part de la candidatura, perquè em coneixia i havíem treballat junts. Jo anava setena a la llista i van sortir elegits sis diputats.
I no es va desanimar, perquè el febrer passat va tornar a presentar-se, ja com a segona de llista.
Sí, des del 2017 he anat preparant-me. Ha estat una preparació brutal, més política que tècnica, seguint tot el que estava passant al Parlament. I quan Junts es va constituir, em vaig estrenar com a militant d’un partit i es van fer unes primàries en què vaig quedar com la dona més votada a Lleida. A les eleccions del febrer passat ja anava segona a la llista.
Com valora l’experiència d’aquests primers mesos al Parlament?
M’ha canviat la vida totalment. Per al meu gust, aquí el tempo és una mica lent. Jo soc molt àgil, probablement per la meva professió: en una obra, un arquitecte ha de ser molt ràpid i resolutiu. En aquest aspecte, aquí m’agradaria canviar moltes coses. I sobretot m’agradaria fer lleis per millorar les condicions de vida de la gent.
Què li ha xocat més?
Jo soc molt honesta i molt clara, i aquí hi ha gent que diu moltes coses i no diu res, tant en els plens com quan es relacionen amb els mitjans informatius.
Què més l’apassiona, a part de viatjar i ajudar?
M’encanten l’esport i la música. De petita jo era molt nerviosa i les monges van recomanar a la meva mare que fes activitats. Jo entenc la música com un llenguatge equiparable a les matemàtiques, i n’escolto de tot tipus: des de l’òpera fins al trap que escolta el meu fill, passant per Boney M. I sempre he fet esport: de jove, atletisme i bàsquet, al club Antorcha, que ja no existeix. Pel que fa al bàsquet, va ser determinant la meva alçada: 1,81 metres. Ara vaig a córrer cada dia, o com a mínim ho intento, perquè no sempre tinc temps, però els caps de setmana segur que surto a córrer. També m’agrada molt el cinema. A l’Escola d’Arquitectura vaig aprendre molt de cinema i de moltes altres coses, no només d’arquitectura, perquè vaig tenir uns professors brillants, un dels quals sempre ens deia: “Has de ser diferent!” I això m’ha quedat per sempre.
Com a arquitecta té alguna especialitat?
He fet de tot: tanatoris, escoles bressol, teatres, la transformació de l’antiga N-II a Tàrrega... De fet, al meu marit el vaig conèixer quan vaig fer el projecte del circuit de motocròs de Montperler. El meu home, Lluís Capdevila, havia estat pilot de motocròs i ara presideix el Moto Club Segre.
Al Parlament ha format part de diverses comissions, com ara la de Polítiques Digitals i Territori, la d’Acció Climàtica, la d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Món Rural i, per començar, la del Síndic de Greuges.
I em va fer molta il·lusió que fos així, perquè s’hi tracten temes que toquen molt de prop les persones. Des de l’Agència de l’Habitatge jo ja havia col·laborat moltíssim amb el Síndic de Greuges de Catalunya i també amb la síndica de Lleida.
Què li sembla que la gent pugui saber quins diners i propietats té, a través del web del Parlament ?
No em fa res, perquè al marge d’alguna petita herència, tot el que tinc ho he guanyat treballant molt.
Com es definiria?
Soc optimista i molt treballadora. A casa meva m’han impregnat des de petita la cultura de l’esforç, que crec que també la tenim més arrelada en un entorn agrícola com el de les comarques de Lleida, on jo vaig créixer, encara que els meus pares no fossin pagesos.
Què farà si algun dia acaba la seva etapa política?
No descarto tornar al meu despatx d’arquitecta, ni tampoc anar-me’n fora, a treballar a un altre país. Moure’m mai no m’ha fet mandra.

Impetuosa i natural

És la seva primera legislatura i, per tant fa pocs mesos que és al Parlament, però es mou amb seguretat, alta i impetuosa, pels passadissos interminables del venerable edifici, fins a arribar a les dependències del seu grup parlamentari, on fem l’entrevista en una sala, sense gaires formalitats. També es mou àgilment, virtualment parlant, per les vies imprevisibles de les xarxes socials, on no es talla ni un pèl, com ja sap l’escriptor Javier Cercas, a qui va acusar d’incitar l’exèrcit, en un discurs, a fer una intervenció armada a Catalunya. El contacte amb la Cristina l’hem fet per Instagram, sense intermediaris: una bona mostra de la seva naturalitat, encara no contaminada per les inèrcies de la política professional.

Cristina Casol té la residència a Bellpuig, però entre setmana viu a Lleida, en el que havia estat el seu pis de soltera, perquè el seu fill adolescent juga a bàsquet amb el club Força Lleida i s’entrena cada vespre. Ella es desplaça a Barcelona amb el tren d’alta velocitat per exercir la seva tasca parlamentària, quatre dies a la setmana. Quan parlem, encara no s’ha estrenat com a oradora al Parlament. “Tinc ganes de sortir”, diu.

Cristina Casol

Nascuda a Lleida el 13 de febrer del 1969, és arquitecta i funcionària de carrera de la Generalitat. Durant vuit anys va ser la responsable a Lleida de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. És mare d’un noi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La gestió de les beques, la cara; l’audiovisual, la creu

barcelona
NACHO MARTÍN BLANCO
CIUTADANS

“Veig més crispades les tertúlies que el Parlament”

barcelona

Bilateral: beques i revàlides

madrid

Acusen el govern britànic d’intentar deportar europeus

Londres

L’Iran respondrà a les accions per l’atac al vaixell israelià

teheran
Durs combats entre forces afganeses i els talibans

Durs combats entre forces afganeses i els talibans

kabul
Detenen un cantant i activista de Hong Kong

Detenen un cantant i activista de Hong Kong

hong kong

El Govern veu “insuficient” el resultat de la Comissió Bilateral: “Volíem que s’hi debatessin molts més traspassos”

Madrid

Rodríguez celebra que la reunió de la Bilateral ha estat “fructífera” i amb “avenços” en un clima “constructiu”

Madrid