DOLORS SABATER
Diputada de la CUP
“Sento que tinc un deute enorme amb els joves”
“Vam lluitar molt als vuitanta, però ens vam quedar a mig camí”
“Ens vam equivocar deixant la solució només en mans de governs i partits, la lluita és al carrer”
EL CONTACTE PERSONAL
Dolors Sabater explica què és la plataforma Badalona Som Totes i Tots, en una assemblea del 15-M a Badalona, que també va servir per a l’acte de la presentació de la carta a partits el 2011. El contacte de tu a tu amb les persones és una de les principals motivacions d’aquesta badalonina.
Qui té la força és la gent, i amb tot el que està passant hi hauria d’haver mil Urquinaones
La recuperació de la Covid és dura, però ara sé que per tenir cura dels altres cal cuidar-se un mateix
Quin va ser el detonant per dedicar-se a la política?
N’hi ha uns quants, però el més troncal va ser tenir un germà nascut el 1957 amb una greu discapacitat motiu pel qual no té dret a tenir drets. Viure aquella injustícia en el si d’una família que alhora hi dona una resposta digna i empoderadora de la figura del germà i que s’organitza col·lectivament amb altres famílies per fer efectius els drets dels discapacitats, és una de les coses que més em marquen.
Estava implicada en política, la seva família?
Practicaven una militància cultural antifranquista. El meu pare llegia moltíssim i col·laborava amb tot allò relacionat amb la llengua catalana, la Nova Cançó, Òmnium. Alhora era molt crític amb els partits, i això també m’influeix molt.
I la mare?
D’ella vaig aprendre a situar-me en l’anticapitalisme. Ella va viure la postguerra, venia d’una pobresa molt dura, van viure en un barri on va arribar la primera migració als anys cinquanta, gent treballadora, i la mare era una persona molt sensible a la injustícia, la discriminació i la pobresa. Gaudia d’un perfil molt acollidor i era molt austera i ens va transmetre aquest sentit anticonsumista. També el meu feminisme beu d’aquí, perquè si bé la cura del meu germà s’abordava a nivell familiar des d’una perspectiva comunitària, també és cert que bàsicament qui hi estava dedicada era la meva mare, i també les meves ties, i d’alguna manera veus com les cures afecten principalment la vida de les dones.
I l’entorn exterior?
Era una època convulsa i activa. Jo em moc entre el món comunista i el llibertari anarquista, que es trobaven en plena rivalitat i amb una certa dificultat d’entesa, la qual cosa em consolida en la idea que la lluita per transformar el món l’he de fer des d’espais transversals no partidistes i, expressament, decideixo no militar en cap partit. A mi m’explota el cap quan veig gent que es pot entendre políticament i per pur partidisme es fan la guitza i s’acaben barallant. Em peta el cervell!
I l’escola?
Un dels episodis que em van influir va ser als 11 anys, quan em parlen de Pepe Beúnza i de l’objecció militar. Allà van arrencar les meves creences en el pacifisme, la insubmissió i l’objecció consciència. També m’entronca amb l’humanisme dels claretians de Montgat i en el cristianisme de base i combatiu, perquè l’Església catòlica estava aliada amb el franquisme i les elits.
Quines són les seves primeres lluites?
Em vinculo amb moltes associacions per la igualtat de drets, connecto amb lluites de barri, contra la marginalitat, i participo activament en esplais, els claretians, i entro en el sector de l’educació en el lleure com a espai de transformació social i d’arrelament al territori amb gent molt diferent i de procedència diversa.
Quin és l’aprenentatge?
Que les desigualtats són estructurals i no pas el fracàs d’una família. Vaig tenir present que calia lluitar per fer millor la vida de les persones i que per això calia canviar les estructures. Això em porta a la pedagogia terapèutica i fer de l’educació una eina per a la igualtat d’oportunitats.
La família és molt importat per a vostè?
Sí, ho és. El suport de l’entorn, la xarxa familiar, la tribu, és molt important i necessària en les lluites tant personals com col·lectives.
Antimilitarista, feminista, ecologista, anticapitalista, des de ben jove i ara als 60.
Em vaig anar formant, llegint David Harvey, Johan Galtung, De Sousa, però l’important per mi sempre ha estat com apliquem aquestes ideologies perquè es facin efectives en la vida diària. Busco transformar i per això em sento orgullosa de la participació en moviments com el de la insubmissió, contra les barreres arquitectòniques, la construcció del camp de golf a la vall de Betlem o aconseguir el dia sense cotxes.
L’alcaldia de Badalona va ser la gran oportunitat?
Vam tirar endavant projectes que no s’havien posat mai sobre la taula: reserves de sòl per poder fer habitatge social, fiscalitat justa, la fiscalització de contractes com el de Foment que demostraven una facturació fraudulenta, la reforma del model policial i de l’administració municipal... Però el PSC va frenar-ho. No vaig poder defugir el vell partidisme que tant havia rebutjat, tot i demostrar que un govern de diferents sigles podia funcionar. Vam fer coses molt potents, però no vam poder capejar el partidisme dels altres. Però el moviment municipalista continua amb polítiques valentes, així que que ningú s’equivoqui, no ha pas desaparegut, continua funcionant.
Troba a faltar treballar des de l’escola?
Trobo a faltar la innovació i el contacte directe amb les persones. L’educació és molt agraïda perquè, d’una banda, combatem problemes estructurals i, de l’altra, tens el dia a dia amb uns adolescents que estan travessats pel capitalisme ferotge, el masclisme, el feixisme, i als quals intentem donar eines perquè s’hi enfrontin.
Què ofereix més satisfacció, la política o l’educació?
És una qüestió de moments. Ara, amb l’experiència com a mestra, activista i política local, penso que soc on he de ser perquè defenso que pensar localment i actuar globalment també té sentit.
Com desconnecta?
Barrejo molt la feina amb l’activisme, el lleure i la militància. Fa poc vaig passar la Covid, la recuperació va ser dura i vaig ser molt conscient que per tenir cura dels altres abans cal tenir cura d’un mateix. Així que ara m’obligo a fer el que m’agrada: nedar, veure la sortida del sol, caminar, bicicleta, conèixer el patrimoni material i immaterial del país i parlar amb la gent. Escric, m’agrada la poesia i cantar.
Amb dos nets, fa més d’àvia, mestra o activista?
Àvia, àvia. Sento que tinc un deute enorme amb els joves. La meva generació va lluitar moltíssim, però ens vam quedar a mig camí. No vam poder aturar tots els desastres que ja anunciàvem als anys setanta i vuitanta i que ara ens venen al damunt. No puc morir sense contribuir al màxim a tancar el cercle, és el que ha donat sentit a la meva vida, no ens podem rendir. Qui té la força és la gent. La lliçó és que si en un moment vam pensar que deixant en mans dels partits i dels governs els problemes se solucionarien, ens vam equivocar moltíssim. Vam deixar de pressionar, però el carrer ha d’estar mobilitzat. Amb tot el que està passant hi hauria d’haver mil Urquinaones.
Enamorada del garrotín
“M’agrada molt cantar, la cançó protesta i la cançó improvisada. Ho té tot, és Països Catalans, denúncia, protesta, art popular, art universal. Els garrotins m’encanten.” Dolors Sabater és membre del grup Cor de Carxofa i ha participat en la creació de la primera escola d’estiu de glosa, l’any 2012, a Espolla, que la pandèmia va frenar. “No soc una gran improvisadora, hi ha mestres molt potents i gent amb qui et cau la bava escoltant-los, com Mateu Matas, el Xuri, Maribel Servera, el Farri al Principat, Ramon de Cervera”, explica Sabater. El nucli on es va “xutar” d’aquesta tradició, diu, va ser Espolla, amb la trobada de cantadors i els concursos de glosa. “Jo barrejo molt i soc de teixir i ajunto lluites”, assegura. Al món de la glosa i la cançó improvisada la hi va portar la seva amistat amb companys en l’antimilitarisme. “Em va enamorar aquest art i també la seva funció pedagògica”, destaca. “És afició però també activisme, compromís”, admet. La pandèmia ha impedit la celebració d’aquestes trobades on es proposen temes per fer rimes, rodolins i garrotins, però a ningú se li escapa que enguany el tema de l’aeroport donaria molt de si en un combat de glosa. Somriu.
Dolors Sabater
Badalona,1960. És professora i activista social i cultural. Alcaldessa de Badalona del 2015 al 2018 fins que el PSC li va presentar una moció de censura. Encapçala la llista CUP-Guanyem el 2021.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
