Una Europa més cohesionada
L’euro, la ciutadania europea i els fons regionals són algunes de les principals novetats introduïdes pel Tractat de Maastricht
Es critica el dèficit democràtic de les institucions comunitàries, ja que la Comissió no és elegida a les urnes
Les reformes que va aportar el Tractat de Maastricht al club europeu poden semblar molt institucionals i d’alta política, però van facilitar una sèrie de millores i canvis que han tingut un impacte en la nostra vida. L’euro, la ciutadania europea i els fons regionals en són alguns. Fites que han apropat els europeus.
Les negociacions per a la creació de la zona euro i la posterior desaparició de les monedes pròpies dels estats són els canvis que més van afectar els ciutadans europeus als anys noranta. Després de dècades debatent sobre la cooperació econòmica a Europa, finalment els líders del moment van marcar en el Tractat de Maastricht el camí cap a la creació d’una moneda única en tres fases: lliure moviment de capitals (1993), més alineament de les polítiques econòmiques (1998) i la introducció de l’euro (2002).
Les llargues cues davant de caixers i bancs aquell 1 de gener del 2002 mostraven l’entusiasme dels ciutadans. A Brussel·les estaven eufòrics. Era un gran salt endavant per a la integració. L’emoció dels primers dies va donar pas al malestar per l’arrodoniment dels preus a l’alça, però la gent s’hi va anar fent a la idea, i a l’Estat espanyol, per exemple, cada cop es recorda menys quin era el valor de les pessetes.
Tot i que amb la crisi financera es va arribar a qüestionar la zona euro, actualment els ciutadans valoren positivament tenir una moneda comuna entre els dinou països que formen part de la zona euro. Segons l’última enquesta d’opinió, encarregada per la Comissió Europea (CE) al desembre, gairebé el 70% dels enquestats consideren que l’ús de l’euro ha estat positiu per al seu país i per a ells. Viatjar, fer negocis i comprar en diversos països és ara més fàcil, diuen.
Circulació, residència i treball
La moneda comuna va donar un sentit de pertinença al club europeu que es va materialitzar amb la ciutadania europea, un nou concepte creat pel Tractat de Maastricht. Des del 1992, els ciutadans dels estats membres no només tenen la nacionalitat del seu estat, sinó que també són ciutadans de la Unió Europea. Això els ha donat drets de circulació, residència i treball arreu del bloc, així com el dret a votar en les eleccions europees i a demanar protecció consular d’altres ambaixades quan són a l’estranger. Amb aquesta idea de ciutadania, va ressorgir el debat sobre el dèficit democràtic de les institucions europees (l’executiu comunitari l’escullen directament les capitals). Anys més tard, amb el Tractat de Lisboa, es va permetre als ciutadans pressionar políticament la Comissió Europea a través de les iniciatives ciutadanes europees (ICE). Però Brussel·les fins ara s’ha negat a acceptar, de manera significativa, cap d’aquestes demandes, i això ha generat queixes per la falta d’una via de participació ciutadana directa i efectiva en la política europea.
Recursos per als socis més pobres
La injecció d’ajudes públiques als estats menys desenvolupats també ha facilitat un apropament entre els ciutadans europeus. Sobretot, dels habitants del sud amb els rics del nord. Maastricht va representar un pas important per a la política de cohesió, que des de l’any 1992 és un dels objectius principals de la Unió Europea.
Es van duplicar els recursos per als fons de cohesió, que beneficiarien enormement els ciutadans de Grècia, Irlanda, Portugal i l’Estat espanyol, que en aquell moment tenien un producte interior brut (PIB) per càpita per sota del 90% de la mitjana europea. Les millores en infraestructures, transports, telecomunicacions i pel medi ambient els van ajudar a equiparar-se a l’Europa benestant. El sentiment europeista també s’ha comprat amb millores econòmiques.
