“Qui ha d’aprovar els pressupostos és Junts, que és qui els ha fet”

Home, no. Segur que no, però al final hem de respectar les decisions que pren la militància de Junts per Catalunya. En el moment en què decideix que surt del govern, la nostra obligació és continuar responent a les necessitats de la gent. No dimitim d’aquesta responsabilitat. Així ho he explicat també a la gent que he rellevat, perquè crec que cal fer un reconeixement a la gent que estava fent el govern. I així ho he fet quan he tingut l’ocasió de parlar amb tots ells i totes elles, des del respecte absolut a les decisions que prenen altres formacions polítiques, més enllà de si les comparteixo o no.

El soroll, per dir-ho així, no fa bé. El que és segur és que al govern, de soroll, no n’hi haurà. Per tant, si no hi ha soroll, és més fàcil fer bé. Nosaltres el que fem és respondre a una realitat que ens hem trobat i assumir la nostra responsabilitat de respondre a les necessitats de la gent. Ens ha tocat fer-ho en aquestes circumstàncies. En el context de diverses crisis que estem afrontant, el més responsable és que hi hagi un govern estable, que tingui capacitat d’actuar i de teixir projectes amplis amb la societat. Al final, som un govern de coalició amb la gent. El nostre compromís és fer avançar projectes que donin resposta a necessitats reals, projectes adequats a la realitat, i construir-los a partir de l’acord ampli amb agents socials, econòmics i evidentment polítics, també per aconseguir que es tradueixi en suports parlamentaris a aquests projectes.

El nostre propòsit és servir la gent, fer que la seva vida sigui menys difícil, i fer-ho amb l’horitzó de les eleccions que hi pugui haver quan s’acaba la legislatura. El nostre compromís amb la ciutadania és servir-la tant temps com sigui possible, perquè les condicions socials i econòmiques no estan per permetre’ns eleccions ara mateix. En tot cas, aquesta és la voluntat i, crec, el que seria millor per al país.

Hi haurem de treballar mesura per mesura. Han de ser mesures molt àmplies i compartides per agents socials, econòmics, per l’àmplia majoria de la societat, i aquelles que hagin d’anar a través d’iniciativa parlamentària les haurem de treballar amb els grups i a mi em costa de creure que algú es pugui oposar a mesures que siguin evidentment bones per a la ciutadania, que facin avançar la qualitat de vida de la gent i que siguin àmpliament consensuades amb la societat. Crec que la irresponsabilitat i l’enuig la ciutadania no els entendria ni els premiaria. Hem de ser capaços tots plegats de treballar mesura a mesura per prendre les millors decisions. La nostra feina és aquesta.

No. Tant de bo aquelles forces polítiques que van fer possible la investidura tinguin la mateixa intenció i siguin responsables. Per exemple, JxCat, coherent amb els pressupostos que va fer el conseller Giró. Crec que seria difícil d’explicar que no sigui així. Perquè si van fer els pressupostos ells quan eren al govern, vol dir que són uns pressupostos bons. Nosaltres intentarem tirar endavant amb aquells amb qui hem fet acords durant la legislatura, amb JxCat, amb la CUP i amb els comuns. I tan amplis com sigui possible si en alguns casos també som capaços de trobar acords amb el PSC. Però la nostra aliança és amb la ciutadania i hem de tirar endavant mesures que l’ajudin en la seva vida. Dimarts aprovàvem un decret llei per incorporar 376 milions a la sanitat d’aquest país. Això haurà de passar pel Parlament d’aquí a 30 dies. Vaja, jo crec que és evident que és molt millor tenir 376 milions més per a sanitat que no tenir-los. Som aquí i estic convençut que tothom farà aquesta anàlisi i serà responsable. Som aquí, eh? No estem parlant només de posicions polítiques, sinó d’afectacions en la vida dels ciutadans i ciutadanes. I això, pel projecte polític que representem de manera àmplia, per l’independentisme, pel republicanisme, pel sobiranisme, crec que és important. Demostrar a la gent que ens preocupen les seves condicions de vida, i això és el que ens fa avançar, crec.

Puc dir el que m’agradaria i el que crec que a la gent li agradaria. La gent no entén que es pugui estar enfadat, que no s’assumeixin les responsabilitats, però aquesta és la meva visió. Ells prendran les seves decisions i sabran el que fan. En un primer moment, tot es pot entendre, però no crec que això sigui un camí bo per a ningú.

Sí, però.. Sé que, en clau periodística i política, això és molt rellevant, però crec que la part més rellevant és la que he dit abans: tenir eines, acords molt amplis, no només suports parlamentaris, que facin possible que hi hagi respostes al que viu la gent. Davant d’aquests acords amplis, que tothom prengui posició políticament. I la ciutadania, que exigeixi les responsabilitats o opini sobre aquestes posicions. Si hi ha uns pressupostos treballats –jo en aquest departament me’ls he trobat, una dotació pressupostària assignada–, és molt estrany que qui els va fer, el responsable polític, l’organització política, ara digui que no són els seus o no són bons. Crec que és difícil d’entendre.

Jo estic dient que qui els ha d’aprovar és Junts. És qui els ha fet. Per què he d’obrir altres escenaris? I, si no ho fa, serà molt estrany i difícil d’explicar.

És una qüestió prou rellevant per no fer-ne una subhasta pública. Es treballa amb discreció. Els organismes internacionals marquen quin és el camí: el Consell d’Europa, les Nacions Unides. El camí el marquen institucions internacionals de solvència contrastada i de defensa dels drets humans, que no desperten cap sospita de tenir connivència amb l’independentisme i més aviat sí amb la defensa dels drets i la democràcia. A partir d’aquí, treball per tenir fruits. El que hem de fer és que tot avanci, perquè, si no, és difícil que puguem arribar a acords en altres carpetes, perquè aquesta és molt rellevant.

L’independentisme té més força política que mai. El repte principal és tenir la capacitat –i nosaltres hem intentat fer-ho– de saber on som, d’aprendre del que hem viscut i de projectar cap endavant com ho fem per ser més i més forts i tenir més capacitat per avançar. Òmnium està en un camí així i tothom ha de fer el seu camí. En tot cas, segur que hem de compartir visions, estratègies. Quan l’independentisme va fer una de les primeres coses més importants per avançar, el 9-N, ERC estava a l’oposició i va donar suport a aquest camí. Vam treballar, perquè aquest és un marc que supera les conjuntures. Segur que hi ha coses difícils de gestionar, qui tingui aquestes situacions que les gestioni, que intenti protegir el conjunt del moviment de les seves problemàtiques internes, que les resolgui, i que no afecti el conjunt, perquè hi ha una cosa molt més important a protegir, que és la capacitat de l’independentisme –des de la seriositat i la capacitat de treballar per la ciutadania– de continuar sumant gent.

Tot el que faci que avanci està bé, però m’agrada situar-ho de manera bastant objectiva: si fos fàcil, suposo que ho hauria fet algú altre. El nostre compromís és ser exigents, diligents, amb el ministeri i no generar expectatives abans d’hora. Estem intentant arribar a acords. No som més enllà. Hem de ser realistes. L’objectiu és que els ciutadans que cada dia agafen un tren tinguin una situació menys complicada respecte a la que tenen ara. I que la gestió de tot, dels trens i de les vies, la fes la Generalitat podria ajudar. Aquí hi ha punts complicats: la inversió associada. Fa molts, molts anys que no hi és i la situació precària que tenim és fruit d’això. No és conjuntural.

Hi ha tots aquests obstacles i hem de ser capaços de veure si tenim vies de sortida. La qüestió rellevant és si arribarem al punt de tenir la capacitat de gestió de la infraestructura i els trens des d’aquí. Aquest és el meu objectiu principal. La resta és soroll o foc d’encenalls. L’altre dia, al Parlament, el diputat Terrades (PSC)... Jo no pretenia parlar de Rodalies perquè és prou evident, però tampoc pot ser que inflin el pit sobre algunes inversions. Està molt bé que hagin reconegut que poden comprar trens sense que hi hagi un contracte programa i que els comprin, gairebé 900 milions, molt bé. Però el problema de Rodalies és la infraestructura. Tant de bo se solucionés amb nous trens, però en la infraestructura no tenim avenços de moment.

Sobre intuïcions, ni en Rodalies, ni en el Quart Cinturó ni en l’aeroport, no hi treballo. Treballo sobre documents. Quan tingui documents escrits que pugui avaluar, esmenar i discutir, i un cop ho hagi tancat, ho explicaré. Volem fer passos endavant perquè la Generalitat tingui la capacitat de gestionar trens i vies a Catalunya i no fer-ho només amb Rodalies, sinó un paquet global de tots els trens que tenim al país. Perquè al final les xarxes han de parlar entre si i treballar d’aquesta manera és molt més potent. També sempre dic que, l’endemà de l’hipotètic traspàs de Rodalies, els problemes seran els mateixos. Estaríem assumint una responsabilitat immensa, en una situació molt delicada, molt precària, i això diu molt de la responsabilitat que estem disposats a assumir com a govern. Perquè el més fàcil seria no voler-ho fer. Per tant, una certa exigència que els recursos que no hi han estat hi siguin, perquè, si no, el traspàs no acabarà ajudant la gent. Quan poses propostes sobre la taula, han d’estar treballades, tancades. Perquè si poses propostes sobre la taula que no estan tancades, potser el teu objectiu no és que passi, sinó fer veure que vols que passi. I això, per desgràcia, en els darrers mesos, en l’àmbit que em toca gestionar, ha passat algunes vegades. Hem de ser responsables per la gent, perquè, si no, acabes generant una frustració que no porta enlloc.

La proposta d’Aena d’ampliació de l’aeroport n’és un cas evident.

De proposta que es posa sobre la taula que no respon a les necessitats reals i que no respon als consensos del nostre país. Hi ha un consens de fa molts anys que el Prat l’hauria de gestionar la Generalitat i la proposta d’Aena és una proposta d’Aena. Qui fa la proposta del que s’ha de fer és Aena. Punt dos: no protegeix els espais naturals, al contrari. Hi ha un consens molt ampli que els entorns naturals metropolitans els hem de preservar, i durant la covid hem vist que aquests espais són molt importants per a la vida. Hi ha una altra proposta molt consensuada: la intercontinentalitat del Prat –no sé si són els interessos reals d’Aena–. Per tant, com a país hem d’intentar construir una proposta que respongui als interessos reals. La situació real és d’emergència climàtica. No som als anys noranta ni als seixanta. Les propostes dels seixanta i els noranta per al 2050 o per al 2070 no serveixen. Una proposta posada sobre la taula a correcuita, amb un termini marcat que, si no es compleix, la inversió no arriba, i sense capacitat de poder incidir en la proposta... Crec que potser no volia que fos una realitat.

El Quart Cinturó es va projectar el 1960. En 62 anys, algunes coses han canviat. El debat és quina necessitat hi ha de mobilitat al Vallès? Principalment és la interconnexió ferroviària i algunes connexions viàries com la de Castellar a la C-58, i la millora de la connexió viària entre el Vallès Oriental i el Vallès Occidental. Actuar sobre infraestructures existents és molt millor per al nostre teixit econòmic i productiu –perquè els polígons hi són a prop– que no pas fer una via d’alta capacitat, molt al nord del teixit productiu i que posa en risc els espais naturals de la plana del Vallès, perquè la pressió urbanística la traslladaràs cap amunt.

Em preocupa que, volent ajudar la gent a agafar el transport públic en una situació complicada econòmicament, es posi en risc aquest transport. Crec que no som aquí, però em preocupa. Qui determina les gratuïtats també hauria de ser corresponsable de la falta d’ingressos que acaba generant. El populisme té les cames curtes i dura el que dura. Si hi ha mesures extraordinàries de gratuïtat, la compensació del dèficit d’ingressos hi ha d’anar associada, perquè, si no, pots tenir un problema amb una estructura vital.

Sempre és esperable que qui genera els dèficits els assumeixi.