Política

MANUEL MILIÁN MESTRE

PERIODISTA, EXPOLÍTIC I FUNDADOR DEL PP

“Pedro Sánchez s’està carregant la Constitució”

Amb Alberto Núñez-Feijóo tindrem una oportunitat de reconsiderar la política del PP vers Catalunya
El PP es va divorciar de Catalunya, quan hi va néixer, el van finançar empresaris catalans i es va fer tot des d’aquí

Té retrats amb Manuel Fraga, amb Josep Tarradellas, amb Jordi Pujol, amb el papa Joan Pau II, amb l’expresident mexicà Vicente Fox... Una infinitat. Un recorregut fotogràfic per la prolífica carrera de Manuel Milián Mestre (Forcall, 1943). Periodista, escriptor i consultor, és fundador del PP, amb què va trencar l’any 2000 a causa de José María Aznar. Ara, però, veu una oportunitat per al Partit Popular d’Alberto Núñez Feijóo.

Quina anàlisi fa del procés que acaba amb la sortida del govern compartit amb ERC de Junts per Catalunya?
El procés va ser un error de plantejament i d’estratègia. Hi ha una cosa que la tinc molt clara des que vaig estudiar filosofia pura, i és que no hi ha efecte sense causa, això ja ho diu Aristòtil, però la causa ha d’estar ben definida perquè l’efecte sigui controlable, correcte i tingui unes conclusions pràctiques i reals. En el tema del procés, hi va haver un rampell molt emocional d’Artur Mas, que no va calcular ni els efectes del que feia ni les conseqüències que tindria, va tirar endavant i, a partir d’aquí, es va descontrolar tot. Crec que Carles Puigdemont no era un home capaç de portar a terme aquesta tasca i que va heretar un malson. Va tenir un altre factor de distorsió, que es diu Oriol Junqueras. Algun dia la història serà molt dura amb Junqueras, perquè va fer prendre una decisió a Puigdemont, que estava en el camí correcte per reconduir les coses, el dia que anava a convocar eleccions ben aconsellat pel lehendakari basc. Aquí hi ha la clau de tot aquest desastre. I una vegada s’han pres decisions tan precipitades, a partir d’allí, el procés és com un riu desbocat, i això va portar a l’1-O, al referèndum. Les coses es van plantejar bé, es van resoldre malament i avui dia s’està en un pastitx amb la modificació del Codi Penal i totes les seves derivades.
Com ha vist la sortida de Junts del govern de la Generalitat?
Junts és una veleta boja a mercè dels esdeveniments i del temps. Jo podia estar més o menys d’acord amb algunes posicions del president Jordi Pujol, però he estat quasi quaranta anys col·laborant amb ell. Què vull dir? Pujol és un senyor que es feia respectar, que sabia què era un Estat, la política, el que era una nació, el que buscava Catalunya, on volia estar... Era molt astut i no tenia pressa, sabia que la independència de Catalunya es podia plantejar, però no la buscava a curt termini, diria que ni a mitjà, però hi posava les bases. La prova és que tot el que ha fructificat després en l’independentisme ha sortit de les bases de Pujol. Els senyors de CiU, al no continuar i al trencar-se la federació, van portar a aquesta disbauxa de partits, de canvis de nom, etc., i això és un descol·locament total de l’electorat. On preval avui l’esperit de Jordi Pujol? No t’ho sabria dir, si és a Junts o al PDeCAT... La coherència i la consistència intel·lectual de Pujol ja no la té aquest grup, i això ha portat a una pèrdua de l’horitzó per part de Junts. A més, hi ha una persona, la Laura Borràs, que diu barbaritats i està totalment desenfocada. Pujol era una persona molt respectable i sòlida. En el cas d’ara, no veig ningú que sigui sòlid en aquest àmbit. En canvi, veig una visió molt utilitarista de la política, enormement pragmàtica, em refereixo a ERC. Esquerra arrossega una història tortuosa, té una tradició confusa, vaporosa, i té gent molt bona, molt amant del país... Jo tinc un respecte molt gran a aquesta tradició, però en aquests moments estan sent molt astutament pragmàtics perquè han vist la debilitat enorme que té Pedro Sánchez. Estan portant Sánchez a una situació molt complicada, cedint, cedint, canviant delictes, canviant el Codi Penal, que pot tenir una resposta final terrible.
Entenc que no és favorable a la revisió dels delictes de sedició ni malversació?
No, és que no es pot fer un Codi Penal ad hominem; això l’Estat no està legitimat per fer-ho. És trencar totes les normes ètiques de la conducta pública. Quan tu, des de l’Estat, et despulles de tots els poders de l’Estat i cedeixes, cedeixes fins a canviar el Codi Penal... alerta per al qui ho fa i per al qui se’n beneficia.
Sedició és un delicte que ve de 1822.
És veritat que ve de lluny, però si ve de lluny és perquè ha durat, i per què? Perquè té vigència. Jo he votat alguna modificació del Codi Penal, el 1995. El tema és molt delicat perquè quan tu canvies un Codi Penal, canvies les normes bàsiques de la cultura de la conducta pública i social. Les lleis han de tenir una consistència de durabilitat. He viscut als Estats Units, i allò sí que és democràcia, la Constitució porta més de dos-cents anys, i no la canvien, hi fan millores petites i determinades perquè els temps canvien, i amb ells, els usos i costums. El Codi Penal el mantenen. I aquí estan mentint, Europa té penalitzat aquest tema, aquesta és la dialèctica vaporosa de Pedro Sánchez, que està pervertint la democràcia espanyola i la Constitució. Jo no jugaria tant a això, sinó a la humilitat, a dir ‘ens hem equivocat, no hem fet les coses amb el procediment correcte, anem a buscar el perdó’, i el perdó s’ha de donar. L’any 1973 es va assassinar el cap de govern, Luis Carrero Blanco, l’any 1975 va morir Franco i l’any 1976 i 1977 es va fer una amnistia general i els assassins de Carrero Blanco van sortir. Aquest és un precedent molt seriós; ara, sempre vaig sentir en la cultura democràtica constitucional que una amnistia general no es podia repetir, es fa una vegada i punt. I ara s’està fent un succedani d’amnistia.
Seria més partidari de l’amnistia?
Jo soc partidari que, quan s’ha fet una malifeta, s’ha de sancionar, però, a partir d’aquest moment pro bono pacis, a vegades s’ha de ser pietós. Les coses m’inviten a dir que s’ha de ser compassiu, s’ha de buscar la solució, s’ha de pacificar els ànims de la gent, s’ha de buscar la concòrdia. I aquesta concòrdia, soc partidari de buscar un temps de remissió dels pecats, entre cometes, i, després d’això, perdonar i adeu.
Considera que el que està passant en l’independentisme pot beneficiar el PSC?
Jo tinc molts amics en el PSC i he col·laborat amb ells molt estretament. Comparteixo moltes coses amb els socialistes catalans. El mateix Salvador Illa em sembla una persona molt sensata i molt prudent. Per buscar l’entesa, de vegades cal seure amb l’adversari, perquè si no, ve el conflicte, i és el que s’ha d’evitar. L’eina fonamental de la política és el diàleg i per això jo vaig entendre sempre el Guti, amb qui jo tenia una magnífica relació. I li vaig organitzar una trobada a casa meva amb el senyor Fraga Iribarne, ambaixador d’Espanya i de Franco al Regne Unit, i ell acabava de sortir de la presó.
Veu amb bons ulls la taula de diàleg entre el govern espanyol i el català, doncs?
Tot el que sigui una taula de diàleg, ho aplaudeixo. El problema és el resultat final. S’ha de tenir en compte una cosa: en una taula de diàleg mai es pot esperar el triomf al cent per cent; la golejada no existeix, i si existeix, acaba malament. Entenc que en una taula de diàleg t’has d’aixecar mig content, és el gran èxit del diàleg. I tinc una teoria: la realitat política no emergeix i no pot emergir. És a dir, no s’ha d’explicar com es fan les coses. La política és que tu has de notar els bons efectes d’una acció que, de vegades, queda soterrada.
Com a fundador del PP, com viu l’estratègia adoptada pels populars a l’atac de Catalunya?
Aquí es dona una gran paradoxa històrica: el PP, i ho explicaré properament en un llibre que es diu El funeral de la gaviota, el vaig parir jo i el va finançar un banquer català que es diu Josep Maria Santacreu. Es va crear el Club Ágora, després Reforma Democràtica de Catalunya, que és la mare del partit, i, després, a Madrid, es va fer l’any 1974, Gabinete de Orientación y Documentación SA, per a accions d’estudis. Aquesta societat i el Club Ágora eren els dos braços que Fraga ens va casar a Londres l’any 1974. I allí Fraga ens va dir que havíem de muntar el partit. Creàrem l’estructura i el vam difondre per tot Espanya. Quan es va fer Reforma Democràtica, que és la mare del PP, vaig dir: “Els catalans ens hem de distingir amb nostra identitat i, per tant, el manifest públic es farà en català.” Van fer el Llamamiento para una Reforma Democrática i, aquí, Crida per a una Reforma Democràtica. Des del principi vaig marcar la diferència de Catalunya, de la cultura i la llengua. Hi havia una sensibilització del problema català, i Fraga, en els primers anys que va governar el partit, ho va tenir molt present i no feia cap pas sense consultar-me.
Quan canvia?
En el moment que entra José María Aznar, que ja no està d’acord amb les meves reunions discretes amb Jordi Pujol, amb qui em veia contínuament. En el moment en què es produeix aquesta avinentesa amb Pujol, que Fraga se’n va, el senyor Aznar comença a malfiar-se’n. I un dia em va prohibir que anés a veure Pujol. Després de prohibir-m’ho, el vaig anar a veure, i allà es va fer el prepacte del Majestic. Després, Aznar agafa i utilitza els meus informes per fer el pacte del Majestic, que va ser un gran èxit per a Catalunya. Aznar va guanyar el que jo havia fet durant molts anys amb Pujol o Pujol amb mi. Però va arribar un moment, l’any 2000, que es va envalentir perquè va treure majoria absoluta, no necessitava Pujol i va saltar la barrera. Va ser quan em vaig enfrontar amb ell, el vaig engegar, i vaig deixar la política i vaig dimitir del partit. A partir d’aquí, comença la perversió del PP respecte a Catalunya; té data: el 2000; té persona: Aznar, i després no s’han reconduït les coses. Soraya Sáenz de Santamaría no té ni idea de quin era el problema de Catalunya. Tot això va portar a fer que el Partit Popular es divorciés de Catalunya, quan va néixer a Catalunya, el van finançar empresaris catalans i es va fer tot des d’aquí. A Pablo Casado li vaig enviar cinc cartes en condició de fundador, però no em va fer cas. Fins ara no he estat d’acord amb la política del PP vers Catalunya. Ara tindrem una oportunitat per reconsiderar les coses.
Amb Alberto Núñez-Feijóo?
Sí, perquè té la sensibilitat autonomista d’un gallec i una capacitat d’entendre el problema de Catalunya, com la tenia Fraga. Segon, aquí hi ha una persona que és molt intel·ligent i brillant, que és Alejandro Fernández, això no ho pot negar ningú, estiguis d’acord amb les seves idees o no. Tercer, ara és foc nou i és el moment en què es pot reconduir el plantejament ideològic o polític respecte a Catalunya del PP i tornar als orígens. I quart, l’enfonsament de Ciutadans pot repotenciar i recuperar molt vot. Té un hàndicap: Vox, que no perdrà vot a Catalunya, i és possible que l’augmenti. El PP té quatre factors que poden portar a una reconsideració de les coses.
Vostè no veu bé la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso?
No. Des de la perspectiva espanyola, jo entenc Isabel Díaz Ayuso, i l’amenaça per a Pedro Sánchez és més Díaz Ayuso que Feijóo, perquè aquest últim és conciliador. Feijóo no és un ideòleg, no és un líder, és un gestor. En canvi, Díaz Ayuso és el contrari, marca un camí. Aquí hi ha dos pols que poden ser complementaris o poden ser divergents en un moment determinat, aquest és el perill que té en aquests moments el PP: els dos pols. Si guanya les eleccions i pot governar, crec que Feijóo serà una persona molt equilibrada i podria permetre recuperar la identitat original del PP a Catalunya.
Discrepa radicalment de Pedro Sánchez?
Estic escandalitzat. En aquest moment ningú es pot fiar de Pedro Sánchez, ni Pere Aragonès, president de la Generalitat. Menteix en tot el que promet, diu una cosa i fa la contrària. No entenc que aquest país permeti aquesta demolició del sistema, perquè s’està carregant la Constitució i el sistema.

Llibres en procés

Acabat de sortir fa uns mesos Les paradoxes de l’amistat (Ed. Pòrtic) en què defensa que “una amistat, per ser amistat no ha de ser simplement emocional, ha de ser racional”, i ho desgrana en quinze capítols a través de les figures del seu gran amic Carles Santos, Ramón Tamames, el cardenal Tarancón o Rafael Alberti; Manuel Milián Mestre treballa ara en tres llibres més. El primer és “la història real de l’operació Tarradellas”; el segon porta per títol El funeral de la gaviota, en què detalla la seva ruptura amb un PP que va fundar; i, per acabar, una obra de reflexions personals i polítiques. “Aquí, al balcó de casa meva, hi tinc un gran xiprer, i és una conversa amb aquest xiprer monumental”, descriu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

L’independentisme civil recupera la unitat per a la mobilització de la Diada

barcelona
estat espanyol

Els nous vocals del CGP juren el càrrec

barcelona
POLÍTICA

«Girona pel Canvi» demana un canvi real i que Sílvia Paneque sigui alcaldessa

GIRONA
judicial

Amnistiats els independentistes encausats pel sabotatge a la Vuelta a Solsona

barcelona
estats units

Els demòcrates canvien el reglament per confirmar Harris a primers d’agost

barcelona
estats units

Biden “passa el relleu” a Harris per “unir el país” i “salvar la democràcia”

barcelona
política

Jové descarta plantejar prejudicials al TSJE sobre la Llei d’Amnistia

barcelona
POLÍTICA

Demanen que un espai públic de Calella porti el nom de Montserrat Candini

Calella
Janina Cornellà
Cap de l’oposició a Castellfollit de la roca (Junts)

“Castellfollit de la Roca no té cap model de poble”

Castellfollit de la Roca