Partits polítics, entitats, premsa catalana, premsa espanyola, tothom no fa més que parlar de l’amnistia –alivio penal, en diuen allà– que l’independentisme polític ha posat sobre la taula amb tota la força que li dona el resultat de les eleccions espanyoles. S’ha començat a abordar sotto voce, però no a negociar formalment, i entremig ha caigut la diada nacional. Què diu la gent del carrer? Ras i curt: “No hem vingut aquí per l’amnistia, hem vingut per la independència.” A en Xavi, de Barcelona, li és ben igual si es repeteixen les eleccions o si investeixen Pedro Sánchez “a canvi de molles per veure si piquem”.

No és l’únic que mostra desconfiança cap a una llei d’aquest tipus. La coordinadora de la sectorial de l’ANC Gent Gran per la Independència, Glòria Colet, al bell mig del carrer de Tarragona, assegurava que “la investidura és un parany”. “Jo crec que Pedro Sánchez és incapaç de donar-nos una cosa que ens interessi. L’amnistia, depèn de com la donin, no serà real; pot ser que amnistiïn la gent que està ara represaliada, però tan bon punt això ja estigui, podràs anar a una manifestació i tornaràs a entrar pel mateix lloc. Aniran fent amnisties? És donar-nos gat per llebre”, resolia.

I mentre al matí Òmnium Cultural ja posava xifra al nombre d’amnistiats que hauria d’englobar la llei, almenys 1.432, en la gran manifestació de la tarda costaven de detectar cartells reclamant l’amnistia. Els pocs que hi havia eren cartells de l’entitat presidida per Xavier Antich. La majoria de pancartes feia referència a “Independència o dimissió” o “Vam votar independència”, repartides per l’organització. Les confeccionades a mà pels espontanis deien coses com “Els Països Catalans, una nació; diferents ritmes, mateix objectiu” o “La llengua del pati ja és el castellà, fins i tot entre catalanoparlants”. I és que la davallada de l’ús del català, en contrast amb la imminent homologació com a llengua vehicular al Congrés i oficial a la Unió Europea, era una de les principals preocupacions dels manifestants. De fet, aquesta qüestió desbordava la columna dedicada a la llengua i amarava la resta de braços de la protesta. No en va, també es podien veure fotografies de la lingüista Carme Junyent, recentment desapareguda. “N’hi ha tantes, de reivindicacions. La llengua n’és una de primordial. La Carme Junyent ja ho deia, si no fem servir la llengua, es perdrà”, advertien l’Anna i la Frida, de Sant Sadurní. Portaven al pit un adhesiu que deia “Hi som”, però tenien dubtes que realment hi fos tothom qui calia que hi fos i recordaven amb un punt de nostàlgia les multituds superlatives d’abans de la pandèmia. “S’ha perdut una mica el caliu”, observaven.

Al marge de Junyent, només una altra cara es repetia a les fotografies que carretejaven els manifestants: la de Carles Puigdemont, president a l’exili, que té la clau de la governabilitat espanyola. Un cartell del Consell de la República –la institució republicana que està vivint turbulències internes pels canvis que proposa Puigdemont per dissoldre’n l’assemblea– proclamava “Independència, per decidir-ho tot”.

Per molt que sortís de Sants per simbolitzar la precarietat de Rodalies, la columna de País no reivindicava pas el traspàs del servei, sinó una “major qualitat de vida”, segons la pancarta oficial. La Jacinta, veïna del Masnou, lamentava que ja no veurà la independència, però la Bruna, la seva neta, creu que ella sí. “En aquest moment una amnistia es necessita molt, però per a tothom, no només per als polítics”, deia l’àvia. Aquesta era la columna de les entitats, amb la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, al capdavant, al costat d’Antich. Una mica més enrere sobresortia l’exconseller i exprès polític Quim Forn, avui a la junta d’Òmnium: “Aquesta Diada demostra que el país és viu, que les reivindicacions que ens van dur a l’1-O continuen vives i que la gent vol culminar el camí que va iniciar l’1-O.”

Forn admetia que en certa manera és la Diada de l’amnistia perquè és un dels temes que estan sobre la taula, però puntualitzava: “L’amnistia és un punt de negociació, però no és la negociació, que per mi ha de passar pel dret a l’autodeterminació, perquè és el que la gent vol. Si la votació de l’1-O no té validesa, ens han de possibilitar poder votar lliurement i fer-ho amb tot el reconeixement. L’amnistia és un primer pas, si vols, però no és el pas final pel qual la gent s’ha mobilitzat durant tants anys.” I ja en són onze.

Unes passes més enllà apareixien banderes de països oprimits de diversa consideració i de latituds variades, des d’Escòcia fins a Còrsega, passant per l’Alta Silèsia (dividida entre Alemanya i Polònia) i la Cabília (en l’actualitat de forma oficial considerada Algèria). També hi havia representants de la part amputada de Catalunya al nord de les Alberes.

Un vehicle a sobre de la vorera cridava l’atenció de la multitud. Amb matrícula 1-OCT-2017, al damunt de la guantera mostrava uns clics amb barretina guillotinant un rei. Al costat, una ampolla de Fairy i una urneta de l’1-O. A la capota, adhesius: “Ni oblidem, ni perdonem, no surrender, Escamots Catalans.”

Entre els manifestants es recollien mostres de desesperança respecte a la unitat dels partits. “La Diada hauria de ser una oportunitat per a la unitat, però segurament avui estaran molt units i demà ja no”, continuava la Glòria sota un cartell que deia “Sense unitat ni desobediència no hi haurà independència”. La votació de la mesa del Congrés és una bona mostra de com negociar el mateix per separat.

En Fèlix i en Llorenç conversaven a l’ombra amb un cartell en anglès, per si el món encara ens mira: “Spain, go home.” Venien del Baix Llobregat per reivindicar la necessitat de poder decidir el futur de Catalunya i veien la manifestació de la Diada com “una reacció a tot el que estan fent a Madrid”, un calaix de sastre en què incloïen la repressió constant, el maltractament fiscal i la persecució de la llengua, a més de l’amnistia: “Volem fer contrapès.” “L’hem de votar, la independència”, exigien. Respecte de la negociació amb Pedro Sánchez, també es mostraven escèptics: “De moment no tenim resultats, el que sí que tenim és l’experiència de més de tres segles.”

Dona i ocell miraven enlairats com els manifestants avançaven pel carril de la dreta més ràpidament que la mateixa capçalera mentre a la plaça d’Espanya, rebatejada per l’ANC com a plaça del Primer d’Octubre, la gent es concentrava al mig de la rotonda i per megafonia es demanava que no s’hi posessin, que es fes lloc perquè les quatre columnes poguessin arribar-hi. L’ANC es queixava que la Guàrdia Urbana no els havia deixat marcar per on havien d’entrar les columnes.

Hi va haver gent que va escridassar el president, Pere Aragonès, l’any en què tornava a manifestar-se després del buit d’ERC a l’acte més multitudinari de l’Onze de Setembre de 2022. No va ser generalitzat. Aragonès, que anava a la columna de Llengua, va marxar molt abans d’hora, igual que la consellera de Territori, i no van sentir in situ els parlaments. Oriol Junqueras no hi era per covid.

El terrat de les Arenes era ple d’observadors dels quatre rius de gent en aiguabarreig, formant clapes de colors amb samarretes d’altres edicions, reciclables perquè la principal reivindicació continua sent la mateixa.