La toga número 13

El penalista Xavier Melero (Barcelona, 1958) ens descobreix que és un veí de l’Eixample que ha d’anar amb navegador al cotxe si surt de Barcelona, que és un apassionat de la boxa –esport que practica– i que és un home culte i llegit que ha esmolat el llapis per escriure El encargo. Un abogado en el juicio del procés (Ariel). És un relat novel·lat, atrevit, amb situacions i converses hilarants, en què l’autor defensa la professió de lletrat, buscant proves i testimonis per al judici més important de Catalunya i l’Estat espanyol, que al Suprem va comparar amb un judici per alcoholèmia, una hipèrbole per evidenciar la seva defensa jurídica. Amb acidesa i cites de filòsofs i escriptors, Melero és molt crític, però, en el fons, desitja que es refacin ponts de diàleg.

La publicitat i la projecció del judici contra els independentistes catalans van descobrir Xavier Melero al gran públic com un outsider del sobiranisme i un dels fundadors de Ciutadans. En el llibre (en què ha batejat cada capítol amb una cançó i una cita d’un boxejador) explica que fa vint anys que defensa càrrecs de Convergència: primer, alcaldes per delictes ecològics, que han passat a delictes econòmics, com el cas 3%, i la família de l’expresident Jordi Pujol, del qual es reserva les converses per amistat. Melero, però, es fot obertament dels independentistes i dels militants de Ciutadans, així com d’ell mateix, que s’autodenomina “esgarriacries”. Defineix Albert Rivera com “aquest estrany accident polític”, mentre que Melero es declara constitucionalista i sosté que en el judici del Suprem “ningú li va demanar la més mínima afinitat política”, a més de lloar la paciència de Francesc Homs en la coordinació de les defenses.

Hi detalla moments d’angoixa, com la declaració al Suprem dels membres de la mesa de JxCat. I l’única que salva de la foguera de les vanitats és la seva companya de despatx, la penalista Judit Gené, encarregada de la defensa de l’exconsellera Meritxell Borràs, així com Marina Roig, advocada de Cuixart. La declaració de Ramona Barrufet marca el camí a tots per salvar-se de la presó provisional. I salpebra vivències amb converses i definicions (a l’estil del seu admirat Chandler) d’advocats, polítics i fiscals, fins a recordar passatges històrics, com l’origen del nom del Mercat del Ninot, on va a comprar. La crítica és esmolada amb la dirigent d’ERC Marta Rovira, que en la seva insistència a l’expresident Puigdemont, com s’assegura, perquè no convoqués eleccions, l’advocat la compara amb una banshee, fades del folklore irlandès que criden per anunciar una mort.

En la preparació de la defensa de l’exconseller d’Interior Quim Forn, destapa “la poca col·laboració” de comissaris dels Mossos per certificar que el polític no va influir en cap dispositiu policial ni en l’1-O. Quant al major Trapero i el tinent coronel Baena, de la Guàrdia Civil, i autor dels exagerats informes, hi ha un antecedent revelador. Les xerrades amb el president Marchena i altres magistrats en les pauses del judici també són humanitzadores. Melero confessa que va lluitar per l’absolució de Forn, tot i que tothom l’advertia de penes severes. La toga número 13 del Col·legi d’Advocats de Madrid, que no va defugir tot i la superstició, no el va fer defallir. En la sentència, que no comenta en el llibre, el tribunal només comparteix la rebel·lió inexistent.