“La mare l’està esperant”

Ramon Carné i Josep Bellet eren molt amics, es coneixien del poble, Bell-lloc d’Urgell, i van anar junts a la guerra a defensar la República. Quan ja estaven en plena retirada, una avançada de les tropes del bàndol rebel els va interceptar el gener de 1939 a Salomó i els va assassinar a trets. Així ho expliquen les nebodes dels dos combatents, Lígia Cabot Carné i Laura Niubó Bellet, que fa onze anys que batallen per obrir la fossa d’aquest municipi del Tarragonès, on els veïns van recollir els cossos de les víctimes escampades pel terme i els van portar amb carro fins al cementiri. La direcció general de Memòria Democràtica ha posat fil a l’agulla i els arqueòlegs, després de tres setmanes d’excavació, han començat a trobar restes humanes. De moment han aparegut catorze cossos amuntegats, però la Generalitat treballa amb la hipòtesi que n’hi pugui haver fins a dinou. Un dels cranis presenta un orifici que podria ser compatible amb un forat de bala i a un individu podrien haver-li trencat el braç. Els antropòlegs forenses de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya ho determinaran.

Jaume Colet, de 91 anys i veí de Salomó, en tenia nou quan el seu pare va carregar els cadàvers junt amb altres homes del poble per dur-los al cementiri. “El pare anava amb el carro a buscar-los. Jo no l’acompanya, no em deixaven. Va durar tres o quatre dies. N’hi havia un munt. D’aquí al cementiri fins al poble n’hi havia sis”, recordava ahir Colet a peu de fossa.

Les famílies de Carné i Bellet es van assabentar de l’assassinat dels nois gràcies a un company de Bellvís (Pla d’Urgell) que es va poder escapar i els va donar la mala notícia. “Al meu padrí li va agafar com un vessament i al cap de poc va morir, també, del disgust”, lamenta Cabot. “Ells anaven vestits de paisà, així que van ser robats i assassinats. Del grup en què ells anaven se’n van poder salvar molt pocs, i gràcies a un oficial de l’exèrcit nacional que va dir que no eren maneres de tractar els presoners”, detalla Niubó. “Els van tirar un tret perquè portaven un rellotge d’or, eren de cases acomodades”, corrobora Cabot.

Almenys això és el que ha perdurat per la memòria oral. La versió concorda amb el fet que a la fossa no s’han trobat botes ni restes d’abrics, només algun tros de cremallera i botons de camisa. “És possible que al moment d’enterrar-los se’ls hagués manllevat la roba, era el mes de gener i no es veuen botes i ni jaquetes. Ni tampoc insígnies, ni plaques, ni carteres”, conclou l’arqueòleg Oscar Escala, d’Iltirta Arqueologia.

L’excavació va començar a prop de la porta del cementiri i es va anar resseguint el perímetre de la fossa fins que van aparèixer els cossos just a sota la creu que els pares de Carné i Bellet van erigir als anys 40 amb els seus noms, i on cada any portaven flors.

“Hem trobat el que buscàvem, un grup d’entre tres i dinou persones que presenten signes de violència. Les dades varien segons la font documental. No descartem que en puguem trobar més”, espera la directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech.

També ha aparegut un taüt sota la làpida d’Emilio Montemayor, un home de trenta anys originari de Múrcia a qui la vídua, que aleshores estava embarassada, va aconseguir exhumar i enterrar separadament el mateix 1939, un fet poc habitual que ha permès saber-ne el nom. “La resta no van ser exhumats. El perquè li van deixar exhumar el marit és un misteri. Les famílies ho demanaven però les autoritats no els deixaven, com a càstig i menyspreu”, precisa Domènech. L’alcalde de Salomó, Antoni Virgili, va contactar amb la filla de Montemayor a Constantí i li va explicar que havia mort per un morter i que la mare l’havia identificat per la roba. La filla, però, no el vol tornar a exhumar perquè ja està enterrat com la seva mare va voler.

En canvi, les famílies de Carné i Bellet, que fa dos anys van donar una mostra d’ADN, esperen el dia que l’encreuament amb les anàlisis dels ossos permeti identificar els seus familiars per poder-los enterrar a Bell-lloc. “La meva mare –rememora Cabot–, amb el disgust tan gros, abans de morir sempre deia: «El nen, el nen! Si me’l pogués emportar...!» Jo li responia: «Ja ho farem nosaltres, no pateixis, que si mai ho podem aconseguir, ho farem». Seria un descans, una alegria molt gran, seria per nosaltres un goig poder tenir-lo allí amb la mare, que l’està esperant; això seria una cosa grandiosa.”