I l'esperança municipalista?

Cada vegada que el PSC s'ha trobat en una cruïlla ha buscat la sortida –de vegades, fugida endavant– en el municipalisme. Així ha estat en els últims anys, i de forma clara, des del 1994, quan se celebra el congrés de Sitges, que assaja una renovació que bandejarà del poder Raimon Obiols, primer secretari durant 15 anys. De Sitges surt el gir cap als “capitans” de l'àrea metropolitana, com l'aleshores alcalde de Cornellà i vicepresident de la Diputació de Barcelona, José Montilla, que es convertirà en el secretari d'organització. Ara, quan la pitjor crisi de la història del PSC semblava que es tancaria tornant a beure de l'esperança municipalista, el panorama s'ha tornat una mica més complex: una guerra de trinxeres on tothom desconfia de tothom.

Aquesta vegada el guió s'ha tornat a escriure des del municipalisme, el tradicional feu de poder socialista, que veu amb temor els cada cop més negres resultats electorals. Però el protagonisme del territori ha estat diferent del que havia tingut els últims 20 anys. La dimissió de Pere Navarro arriba quan una part dels seus suports territorials (Tarragona, Vallès, Girona...), que tres anys abans havien apostat per ell com a revulsiu en vista de la davallada de José Montilla, li retiren la confiança. Navarro queda aïllat amb el poder del Baix Llobregat, la seva mà dreta (Antonio Balmón, alcalde de Cornellà; Antoni Poveda, alcalde de Sant Joan Despí i primer secretari de la federació a la comarca; o Núria Marín, alcaldessa de l'Hospitalet).

Però els líders territorials que fan palanca perquè Navarro marxi tenen un error de càlcul: la seva candidata a la primera secretaria, l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, diu que no contra tot pronòstic. Això trenca la lògica –i l'ascensor polític– dels últims 20 anys, en què eren exalcaldes els qui dirigien el vaixell socialista: des de Barcelona –la joia de la corona durant 32 anys–, Cornellà o Terrassa (Narcís Serra, Maragall, Montilla, Navarro...). Però a més, obre un nou escenari, en què ja es dóna per fet que el PSC quedarà en mans de Miquel Iceta, home de partit, l'ideòleg de la seva història recent.

Alguns dels que hagueren pogut donar el pas per substituir Navarro ja es van anul·lar de la cursa gairebé l'endemà mateix, per activa o per passiva: Josep Collboni, candidat a Barcelona; l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, que s'ha alineat amb Iceta; Josep Fèlix Ballesteros (alcalde de Tarragona i ara al capdavant de la comissió gestora) o Josep Mayoral (alcalde de Granollers, crític amb Navarro i fins ara responsable de Política Municipal). Tots ells prioritzen la contesa electoral de l'any que ve on, vistos els resultats del 25 de maig, el PSC podria jugar-se, a més d'alcaldies històriques, seguir sent la referència de l'esquerra catalana.

Tanmateix, que es doni per fet el lideratge d'Iceta no vol dir que les maniobres dins del PSC s'aturin, ni que el municipalisme hagi dit la seva última paraula. D'una banda, els líders territorials contraris a Navarro pressionaran perquè es visualitzin canvis de discurs. I de l'altra, hi ha Moviment Socialista, un corrent intern de regeneració que planteja una sacsejada en les llistes de les municipals, amb sigles alternatives (que podrien anar més enllà d'una marca blanca i presentar-se a part del partit). Aquest moviment té el suport d'històrics exalcaldes –i exconsellers– com Montserrat Tura (Mollet del Vallès) o Joaquim Nadal (Girona).

El municipalisme sembla que s'hagi convertit, dins del PSC, en un peix que es mossega la cua. Ara caldrà veure si és capaç d'aixecar el cap i fer arribar un missatge clar en l'any que queda per a les municipals, o bé si s'acaba de cruspir la cua sencera.