Sé que vaig tard perquè l’home que vull glosar va morir el 26 d’abril als 86 anys i ja se li han fet escrits i homenatges arreu. En les planes d’aquest diari Josep Murlà va recordar el frare carmelita Francesc Jordà Capallera com a organista, pescador i propulsor de les activitats de la faràndula olotina, i Mariona Comellas li va fer una oda cantada per acomiadar-lo als funerals a la parròquia del Carme d’Olot. Encara que tard, m’agradaria recordar-lo en la faceta que jo he conegut fra Jordà. Suposo que a ell li hauria agradat. Com que soc de la ceba en el sentit de conservar les tradicions populars, em cuido de mantenir viu l’Aplec de Sant Abdon i Sant Senén a Santa Pau. I buscant un capellà que pogués oficiar la missa vaig acabar coneixent el frare Jordà. Va ser perquè, durant un temps, era difícil trobar un capellà disponible i disposat a pujar fins dalt de la muntanya i posar-se els hàbits. Els primers contactes amb el prior dels Carmelites els vaig fer per telèfon després de molts intents. Semblava missió impossible trobar-lo al convent. Fins que vaig descobrir que per contactar amb el pare Jordà només calia anar els divendres al vespre l’hostal on acostumava a fer l’ansat amb la seva colla d’amics. Dos minuts i ja teníem l’aplec programat.

I l’aplec era un èxit assegurat. I el pare Jordà oficiava amb diligència la missa (només en una ocasió va patir una extraviada momentània de les hòsties), però també participava en totes les activitats lúdiques i apostava al joc de la virolla amb esperit de guanyador. Com ha de ser. I a més a més, amenitzava els àpats amb un xarrup d’uns licors naturals que elaborava ell mateix amb unes herbes misterioses. Al final de l’àpat desenfundava l’ampolleta i treia uns gotets per oferir aquell elixir digestiu, que només els valents o els inconscients s’atrevien a beure. Dir que era fort és poc. Era coent. Només comparable amb un licor anomenat Fuoco dell’Etna (el nom ho diu tot) que es beuen els sicilians (alguns). I fra Jordà esbossava aquella rialla múrria quan veia que els seus convidats envermellien com uns pigots i demanaven aigua (era pitjor) per apagar el foc de la boca. El ritual el repetia als àpats de la gent del programa Trenquem el cuc, que aplega pagesos i gent ferrenya. Pocs aguantaven la fortor de les pocions de fra Jordà. Hi posava cirereta, ho vam descobrir. Ell també era molt de mantenir els tradicions populars. Cada any, la nit de Sant Silvestre, esclofollava la ceba per fer la prova de predicció de pluja per l’any entrant. Els resultats els portava puntualment l’endemà a l’estació meteorològica de Can Puet en espera de veure si era el que l’endevinava més. Ell l’endevinava força. Al marge que el seu nom sortís als manifestos de capellans pro independència i de la polèmica que es va aixecar perquè un any no va voler oficiar una missa en record de Franco, fra Jordà era un home de la ceba. L’autèntica. La que endevina el temps. Et recordem, fra Jordà. Els que vam tastar els teus licors mai et podrem oblidar.