Una rebeca, a Torroella de Montgrí, no és només un nom, per cert molt poc habitual ara mateix –a l’Estat, sóc poc més de 30.000–, sinó un curiós pastisset de brioix amb base de crema cremada, nata i una R de xocolata al damunt. Una R que s’inspira en el brodat de la roba d’un personatge absent que segueix marcant el destí de tots els protagonistes del film Rebeca (Rebecca, Alfred Hitchcock, 1940). Estem davant d’una de les grans pel·lícules romàntiques del cinema clàssic, si bé servit amb aquell toc d’intriga que només sabia donar el gran mestre. Rebeca, la tercera novel·la de la britànica Daphne Du Maurier, que es va publicar el 1938, beu de la novel·la gòtica, en què l’amor té lloc en un ambient proper al terror i en què gravita una presència gairebé sobrenatural. Un treball amb una de les introduccions més recordades per als cinèfils: “Ahir a la nit, vaig somiar que tornava a Manderley. Estava davant la reixa de ferro. Però no hi podia entrar. Llavors, em va imbuir un poder sobrenatural i vaig travessar la reixa.”

El pastís, la rebeca, el va crear Francisco Batlle Forcada (1917-1989), de la Dolceria Batlle, al carrer d’Ullà número 6. Batlle era una enamorat del cinema i, a més, davant per davant de la pastisseria, hi havia el cinema Centro, avui ja desaparegut. El cartell, el film, i, també tot s’ha de dir, la visió comercial el van portar a fer un pastís que 77 anys després se segueix fent, si bé no tots els dies, però es manté ferm.

La rebeca ens permet recordar, de la mà del seu fill Lluís Batlle, que és al capdavant del negoci, una figura entranyable en el centenari del seu naixement. Avui, la pastisseria, amb la cinquena generació al front, recorda i manté viu el seu llegat, amb estanteries de fusta treballades. Estem davant un espai que transporta al passat, quan segurament tot anava més a poc a poc. Batlle, com recorda el seu fill, era un apassionat del cinema mut, especialment de Charlot, Buster Keaton i Harold Lloyd. La seva afició el va impulsar a participar en la fundació del Cine Club Torroellenc i va ser un dels iniciadors del Casal Montgrí.

Estem davant, doncs, d’una personalitat que es fa difícil de seguir, especialment per les hores que havia de dedicar a treballar a l’obrador i a l’activitat social. També tocava el violoncel, a més, cantava amb la coral del Recés i era aficionat al dibuix i a la pintura. La seva implicació el va portar també a passar per l’Ajuntament com a regidor de Cultura. “El meu pare era un home obert i extravertit, molt familiar i, penso, que amic de tothom.” Quiet no estava: va guanyar durant diversos anys el concurs d’aparadors que havia organitzat l’Associació de Comerciants. Aquest home, que va pertànyer a la lleva del biberó, durant més de quaranta anys, cada tarda, com un rellotge suís, jugava una partida d’escacs amb el seu gran amic, Asterio Junqué. La rebeca no tapa el treball artesà d’aquesta guardonada dolceria, com es deien abans. Segurament, tampoc no fa justícia al treball de cinc generacions de la família Batlle (ara també hi ha el fill de Lluís Batlle). Però de ben segur ajuda a recordar un home, Francisco Batlle, el seu llegat, la seva implicació amb el seu poble i l’amor, el profund amor que sentia pel cinema. Com es diu en un moment del film Rebeca, de què pren el nom el pastisset: “Tant de bo hi hagués un invent que embotellés els records, i no es perdessin. I quan volgués, obrir l’ampolla i reviure’ls.” La rebeca, de fet, ja és això, una mica.