No pots estar pensant sempre en el contrast perquè et feriries. Veus, per exemple, que aquí vas a dinar i et gastes el salari d’un mes d’una persona d’allà. O quan ets allà dius: “Oh, que barat que és això!”, i no tens en compte que allà la gent té uns salaris molt petits. El que sí que procuro és viure amb una certa austeritat, resistir-me a la societat de consum.

Sí, sí. Has de tenir mètodes per intentar-ho. Hem de comprar coses, és clar. Però t’has de parar a reflexionar: “És necessari que sigui l’últim model? Ha de ser la cosa més bona?” El que sí que canvia és la visió que es té de la immigració. Els veus amb uns ulls diferents. Allà m’han acollit molt bé i ara jo tinc l’obligació d’acollir-los igual de bé perquè he estat a casa seva i m’hi he sentit com si fos a casa meva, i ara que són a casa meva, s’han de sentir com si fossin a la seva.

No podem generalitzar, hi ha molt bona gent. Una altra cosa són els governants. Tenen uns altres paràmetres, que no coneixem, i fan unes coses que per a mi són molt estranyes. Per exemple, no dic que hàgim d’obrir fronteres a tothom d’una manera automàtica, això és impossible, però sí que es podrien fer plans d’acollida d’una manera diferent i, sobretot, fer plans d’intervenció en els països en vies de desenvolupament, per ajudar-los a tenir un lloc de treball. La gent no vol marxar de casa seva.

Perquè hi ha por. Ara potser diré una bestiesa: em fa l’efecte que la societat occidental, que té tants recursos econòmics i tecnològics, culturalment és una mica feble. Aleshores, quan ve una cultura forta, ens fa por.

Això mateix. Nosaltres no sabem qui som (perdona que generalitzi), a Europa li falta una identitat, i per això apareixen aquests grups radicals, grups d’ultradreta o d’ultraesquerra, que intenten agafar la bandera d’una realitat. Hauríem de repensar què és Europa i què vol ser Europa.

No, no. Tenim una responsabilitat en el sentit que no hem fet escoltar més la nostra veu. No podem culpar la religió en general, quan hi ha gent que la utilitza per a projectes que no tenen res a veure amb la religió. Mira, les religions, en general, procuren que l’home pugui viure en una dimensió de transcendència, és a dir, mirant cap a Déu amb amor, i que aquest amor ens porti a estimar els altres. Quan una persona ho vol imposar a un altre, aleshores tenim un problema. Tu pots compartir el que creus, però has de respectar l’altre. La gent que en nom d’una religió està fent mal als altres suposen un problema. Els que prediquem el cristianisme, per exemple, no som un problema. Al contrari, en molts llocs som una minoria. El que fa mal són els fanatismes, vinguin d’on vinguin.

Sí. La gent està molt conscienciada que hi ha molta gent que viu malament. Tenim consciència que no estem fent les coses bé, però hi ha gent que es pensa que no pot fer res contra la desigualtat. Això és el que ho paralitza tot, és una equivocació, perquè cadascú en el seu entorn immediat pot fer alguna cosa. I si no es fa és perquè tu no tens prou confiança que el que tu fas és important. Imagina’t que tu treballes en una fàbrica tèxtil i, de sobte, sents un company que fa un comentari racista, i li ho recrimines...

Exacte. O a casa, amb la mainada que es queixen que el regal que els han dut per Nadal no és el que volien, o que han deixat menjar a taula... És important corregir això. Sempre dic que tot el que facis pot semblar poc però ja és molt.

Les ganes de conèixer llocs i gent nova, que et pot aportar molt, al mateix temps que jo puc ajudar. El que és veritat és que com a Olot, enlloc [riu]. Em vaig plantejar què podia fer per col·laborar perquè el món fos una mica millor des d’una perspectiva cristiana, aportar el meu gra de sorra, i sobretot les ganes de compartir amb tothom el missatge de Jesús.