A la recerca de la vacuna

“Tindrem vacuna contra el coronavirus, però no arribarà a temps per a aquesta pandèmia.” Julià Blanco, líder del grup de virologia i immunologia cel·lular d’IrsiCaixa, confia en l’èxit dels investigadors que, com ell, busquen un antídot per al SARS-CoV-2 en diversos consorcis científics d’arreu del món. Però també té clar que es tracta d’un procés de tempo lent i que, per molt que es vulgui accelerar, implicarà “una espera mínima d’entre un any i un any i mig”. Així doncs, aquest embat de la pandèmia s’haurà de superar des de l’autoprotecció.

El consorci català que busca la vacuna –integrat per l’IrsiCaixa, el Cresa, el Barcelona Supercomputing Center i finançat per Grífols– espera tenir els primers fàrmacs contra el virus d’aquí a uns tres mesos, després obtindrà anticossos i, en última instància, arribarà la vacuna. “Gràcies als nostres coneixements previs en vacunes, a l’experiència del Cresa amb coronavirus i a la informació que el supercomputador ens dona en quantitat i qualitat, ja estem treballant en els primers models de vacunes”, explica Blanco, investigador de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol a l’IrsiCaixa.

En condicions normals, obtenir una vacuna requereix una feina de diversos anys, fins i tot més enllà d’una dècada. Per començar, cal trobar l’abordatge ideal per generar un compost efectiu. En el passat, una de les estratègies més comunes era utilitzar el mateix virus o bacteri que es volia combatre i administrar-lo en estat viu, però atenuat. D’aquesta manera, el sistema immunològic hi responia i creava les defenses per evitar la malaltia.

“Aquest tipus de vacunes solen ser molt efectives, però poden donar problemes de seguretat. A còpia de mutacions s’aconsegueix que el virus perdi virulència, però pot ser que la recuperi i que, en comptes de protegir, acabi causant la malaltia. Per això ara és molt difícil aconseguir llicències d’aquesta mena, com a mínim a occident”, recorda el president de la Societat Espanyola de Virologia i catedràtic de la Universitat de Barcelona, Albert Bosch.

Una altra aproximació consisteix a administrar el mateix virus, però completament inactivat, un fet que també prepara el cos per a la malaltia. L’última opció, cada cop més estesa gràcies a l’evolució de la biomedicina i les noves eines associades, consisteix a crear vacunes que contenen només petits fragments dels virus que es vol prevenir. Per si sols no són capaços d’inocular la malaltia, però si s’escullen bé sí que poden provocar la reacció del sistema immunitari de l’organisme.

I aquest és el cas de les vacunes que s’estan desenvolupant ara contra el coronavirus arreu del món. “En general, tots utilitzem una proteïna externa del virus, la S, perquè és la que detecta el nostre sistema immunitari”, indica Julià Blanco, que continua: “Aquesta proteïna es pot presentar dins la vacuna de moltes maneres. Com a tal, com a RNA, que codifica o, com fem nosaltres, generant partícules virals que contenen moltes còpies d’aquesta proteïna per activar les alarmes del sistema immunològic.”

Malgrat que els diferents consorcis que investiguen el tema se centrin en la mateixa proteïna, la variació en la plataforma d’aproximació crearà diferències en la resposta. Així doncs, qui aconsegueixi una cobertura més universal, més específica sobre el col·lectiu de risc o més prolongada en el temps, podria tenir més èxit comercial posteriorment.

Per comprovar que la vacuna sigui efectiva, però, també hi ha un llarg camí a recórrer. Primer se’n comprova la viabilitat i eficàcia en cultius cel·lulars in vitro i després en models animals que siguin capaços de desenvolupar la malaltia. Tot plegat, un procés que requereix temps i proves abans de fer el salt més complicat: les proves amb humans per comprovar que, a més d’eficaç, és també segura.

Després caldrà abordar el procés de producció massiva (si és una vacuna universal, caldrien noves plantes de producció específiques), distribució i administració. Fins ara, la vacuna que ha aconseguit completar aquest cicle amb més rapidesa ha estat la de l’Ebola, que va trigar cinc anys. Els terminis es poden reduir molt gràcies a les noves tecnologies i a l’augment dels coneixements previs, però els científics adverteixen que, si tot aquest treball es fa en setmanes o pocs mesos, és a costa de saltar etapes i, per tant, de no estar tan plenament segurs de la seva seguretat.