“La funció de l’escola és aconseguir l’equitat”

La premissa és que podem fonamentar-nos en la ciència per tal de donar suport a les nostres decisions en educació a l’hora d’assolir els objectius que com a comunitat educativa ens plantegem. És una qüestió de ser sistemàtics analitzant la nostra pròpia experiència, no deixar-la al que ens sembla que intuïtivament ha passat. La neurobiologia i la psicologia cognitiva estudien des de fa dècades com aprèn el cervell a diferents nivells i ens ajuden també a refutar una sèrie d’idees que tenim sobre l’aprenentatge i que estan molt integrades.

Com que només usem el 10 per cent del cervell. Estaríem morts! El fem servir al 100 per cent, té un gran potencial per aprendre i adaptar-se. Mites també que tenen conseqüències a l’educació, com pensar que la memòria és com un múscul que es pot exercitar. La memòria no és com un múscul, és com milers de milions de músculs i quan aprenem sobre una cosa exercitem aquell múscul concret. Que jo hagi après res sobre biologia no fa que jo tingui un avantatge per estudiar dret. En canvi, sí per estudiar medicina, perquè hi ha relació entre biologia i medicina i em dona un avantatge temàtic.

El que importa és aprendre amb comprensió; l’aprenentatge com un lloro no serveix per a res. Ara, memoritzar coses com les taules de multiplicar pot donar-te la base per després construir conceptes. Perquè el coneixement ens permeti arribar a habilitats com resoldre problemes necessitem coneixements significatius, que tenen sentit per a nosaltres. És a dir, que ho estàs entenent i ets capaç d’aplicar-ho en altres contextos. Un altre mite molt habitual és el dels estils d’aprenentatge, la idea que cadascú té per naturalesa una manera d’aprendre diferent en què és més efectiu.

La idea que aprenc millor subratllant o que se’m donen millor les matemàtiques perquè tinc un cervell matemàtic, són mites. La ciència ha fet molts estudis sobre això i indiquen que no hi ha cap evidència que siguem diferents en aquest nivell com a aprenents. La qüestió és posar-s’hi. La motivació pot dependre de si creus que ets capaç d’aprendre alguna cosa o no.

Un element més important per a la motivació és l’autoeficàcia: que et vegis capaç d’aprendre allò. Una de les coses que afecten l’autoeficàcia són els estereotips amb què la societat bombardeja, com que les ciències són per a nois i les lletres per a noies, que no és cert però que ja als sis anys s’està adquirint. Si aconsegueixes canviar les expectatives dels estudiants respecte de les matèries, pots aconseguir més bons resultats.

De fàcil no ho és. La ciència també ha estudiat què passa amb la ràtio, i la conclusió és que només baixant la ràtio no hi haurà resposta. Si la baixada de ràtio s’aprofita per fer les coses diferents i introduir metodologies més actives, llavors sí que contribueix que hi hagi un impacte. Cal tenir també en compte la motivació del docent: si la ràtio és la que és, l’estrès i l’esforç que li pot comportar és negatiu i la seva capacitat de fer una feina bona baixa. Jo duplicaria el pressupost d’educació. Una ràtio més moderada ajudaria a canviar coses.

Sí, la correlació és claríssima. Un dels factors de major capacitat predictora de l’èxit acadèmic és el nivell educatiu de la família més que no pas el socioeconòmic. És una qüestió ambiental. L’oportunitat que tenen els nens, estadísticament parlant, és molt diferent. Els que estan exposats a un vocabulari ric en estructures sintàctiques complexes, als tres anys podem trobar diferències enormes en el seu vocabulari. La diferència de vocabulari ja dona un avantatge enorme. Com més sabem d’una cosa, més ràpid aprenem. És un avantatge de partida i de velocitat d’aprenentatge. Però en realitat aquesta diferència és el motiu pel qual tenim escola. La funció de l’escola, per a mi, és aconseguir l’equitat.

La bona notícia és que estem vivint una primavera pedagògica i les comunitats educatives tenen ganes de repensar el que hem fet i tractar de millorar-ho. El coneixement científic pot ajudar en les decisions que es prenen a l’aula, en les que prenen els alumnes a l’hora d’estudiar, en les que pren el centre a l’hora de plantejar el projecte educatiu i en les decisions administratives més generals. Una manera de començar a incorporar-ho és a la formació del professorat, des de la carrera als màsters o els cursos de reciclatge.