Societat

Ser gran i LGTBI, una doble estigmatització invisible

La primera generació que ha envellit assumint la seva identitat sexual planteja un nou repte

Consideren que els serveis de la tercera edat encara no estan preparats per atendre’ls

Fins al desembre del 1978, l’homosexualitat era encara considerada un delicte a l’Estat espanyol, contemplat en la llei de perillositat social del franquisme i castigada amb penes de presó. Van ser moltes les persones LGTBI que fins aquell moment van viure la seva condició en silenci, oprimides i marginades socialment. L’any 1977, moltes d’aquestes persones van omplir els carrers de Barcelona amb la primera manifestació de l’orgull gai, en què van participar 4.000 manifestants. Aquesta mateixa generació és la que ara assumeix, per primera vegada obertament, la vellesa a la vegada que la condició d’LGTBI.

Aquestes persones s’enfronten, ara, a problemes desconeguts en la tercera edat: la doble discriminació pel fet de ser homosexual i gran i la manca de referents. Les necessitats de les persones grans LGTBI no són diferents de les de la gent gran, però sí que tenen una sèrie de condicionants que agreugen la seva situació.

Generalment, el principal problema que pateixen les persones LGTBI d’edat avançada és la soledat. Un fet que no és exclusiu de les persones homosexuals, però que sovint es veu augmentat pel fet de la manca de referents familiars. Segons un estudi elaborat per l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona, un 38,7% de les persones grans LGTBI de la capital catalana viuen soles i un 30% viuen amb parella i sense fills. Això s’explica perquè, segons l’informe, les persones LGTBI tenen menys tendència que les persones heterosexuals o cisgènere, a tenir fills o una parella de llarga durada.

D’altra banda, cal sumar-hi el factor social d’aquelles dècades. En el moment en què molts homosexuals ara grans assumien la identitat sexual, en alguns casos es produïa un trencament amb la família d’origen que deixava la persona sense una xarxa de suport. Així doncs, segons aquest estudi, amb més freqüència les persones LGTBI no gaudeixen d’una família que es pugui fer càrrec de la persona en situacions de dependència. Les xifres parlen per si mateixes: tan sols un 26,3% de les persones LGTBI de més de 50 anys que tenen dificultats per fer les activitats quotidianes sense assistència reben ajuda de les seves famílies, mentre que un 36,8% no té ningú.

Un segon aïllament

En els casos en què aquestes persones opten per demanar assistència a professionals o a serveis públics, sovint han de fer front al problema de la incomprensió. La Generalitat impulsa el pla de polítiques públiques LGTBI en què es preveu la formació dels professionals, però algunes lesbianes, gais i trans consideren que encara cal molta sensibilització en aquest sentit. A Barcelona, un 3,3% de persones grans LGTBI es van sentir discriminades per la seva condició en el servei de salut durant l’any de publicació de l’estudi; una xifra que és considerablement menor a la d’altres països, com ara Anglaterra, el Canadà i Irlanda, però que segueix sent massa alta per a les persones que en són víctimes. Tot i així, sovint la discriminació prové dels mateixos usuaris de les residències, que mantenen actituds discriminatòries respecte a companys homosexuals. Paradoxalment, sovint hi ha casos de persones que han assumit plenament i obertament la seva identitat sexual al llarg de la seva vida i que, un cop han estat ingressades en residències o centres geriàtrics, s’han vist obligades a amagar la seva condició LGTBI.

D’altra banda, les persones del col·lectiu d’edat avançada al llarg de les seves vides s’han exposat sovint a diverses formes de discriminació, més enllà de la violència estructural, com ara agressions físiques i verbals. L’estudi revela que un 77,8% de les persones LGTBI majors de 50 anys han patit episodis de violència o d’estigmatització, alguns de tan greus com ara agressions amb armes (13%), tocaments sexuals (7%) i violacions (5%).

Donar-hi la volta

Precisament per plantar cara al desemparament de les persones LGTBI de la tercera edat va sorgir la Fundació Enllaç, entitat que ofereix assessorament i assistència a les persones grans que no tenen una xarxa de suport capaç de fer-se càrrec de les seves necessitats. Això es fa a través d’assistència mèdica, emocional o, fins i tot, facilitant pisos equipats a les persones que ho necessiten. Pel president de la Fundació, Joan Andreu Bajet, l’entitat ofereix la tranquil·litat de saber que “si mai no estàs en condicions de cuidar-te a tu mateix, tindràs algú que s’ocuparà de tu de la manera que has demanat”.

Tot i això, hi ha persones LGTBI que opten per organitzar-se pel seu compte i decideixen conviure en un mateix habitatge per evitar la soledat i tenir cura les unes de les altres. És el que s’anomena cohousing o cohabitatge de base cooperatiu. Es tracta d’una modalitat d’habitatge que marca tendència entre el jovent però que també és una oportunitat per a les persones grans LGTBI per donar resposta a les seves necessitats de manera col·lectiva i sense haver d’amagar la seva identitat sexual.

En definitiva, es tracta d’una generació que, si bé no tenia referents, intenta adaptar-se i obrir camí a les generacions que vindran.

LES XIFRES

37%
de la gent gran LGTBI
amb restriccions per a les tasques quotidianes no rep ajuda.
78%
de les persones LGTBI
han patit episodis de violència o d’estigmatització.

Les persones trans, el col·lectiu més vulnerable

En el cas de les persones trans, aquest greuge s’accentua i, sovint, l’envelliment va acompanyat de la precarietat. Es calcula que un 80% de persones trans en edat laboral estan a l’atur. L’activista trans Fina Campàs assegura: “Estem desprotegides”, i explica que les persones trans “quan arriben a l’edat de jubilació, no han cotitzat i, per tant, tindran unes jubilacions no contributives o mínimes, el que els afectarà directament la qualitat de vida”. D’altra banda, creu que els professionals de l’administració pública, especialment els dels geriàtrics, “no tenen protocols d’actuació i desconeixen” les necessitats de les persones trans.

Campàs es va sotmetre a la cirurgia de resignació genital als 61 anys. La va fer sense problema, però assegura que “és un tipus de cirurgia que, a segons quines edats, és compromesa”: “Com més edat, més problemàtica és, perquè hi pot haver més complicacions.” Abans, hi havia un límit d’edat per fer-la –“estaves en una llista d’espera, però mentre esperaves, l’edat avançava”, assegura Campàs–, però això va canviar el 2017, amb el nou model de salut trans, la Unitat Trànsit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia