“La llei donarà tranquil·litat a molta gent”

Joan Alquéazar va acompanyar el seu sogre, Jordi Rodríguez, a morir a Suïssa. En Jordi vivia sol a Barcelona i havia quedat vidu feia dos anys. Als 79 anys, era president d’un casal de gent gran on anava cada dia. Tanmateix, sentia que ja ho havia viscut tot. Li faltava un pulmó i li havien detectat una cardiopatia important. “Cada any havia d’anar quatre o cinc vegades a l’hospital Clínic amb una insuficiència cardíaca”, explica el seu gendre Joan. “Patia bastant, es cansava molt”, recorda.

És per això que un dia va reunir les seves filles i gendres i els va explicar amb calma que volia posar fi a la seva vida. “Vam intentar convèncer-lo que la seva vida no s’havia acabat, però ell ho tenia molt clar”, relata en Joan, i per això van decidir que “el millor era estar al seu costat i ajudar-lo”. Segons explica en Joan, en Jordi “va voler anar a Suïssa per evitar tenir problemes amb la justícia espanyola”, de manera que la seva filla Núria va encarregar-se dels tràmits del viatge. “Va haver de fer-se sòcia de l’organització, fer traduir tota la documentació, l’historial mèdic...”, precisa en Joan, i hi afegeix que “l’ideal hauria estat fer-ho a casa”. En total, el viatge va tenir un cost de 10.000 euros.

“Vam arribar a Basilea el 14 d’octubre del 2010”, prossegueix en Joan, “i allà li van fer dues visites: primer amb una psiquiatra per assegurar-se que no hi hagués pressions per part de la família, i una segona entrevista després d’un dia de reflexió”. Després d’un dia de turisme familiar, van desplaçar-se fins a Zuric a un xalet, on en Jordi s’havia de sotmetre al suïcidi assistit. “Ho van haver de gravat tot”, diu en Joan, i puntualitza que el procés es va fer amb presència judicial, mèdica i policial, per seguir el “protocol que marca la llei”. En Jordi es va morir ingerint un bombó, acompanyat de les seves filles.

Després d’aquesta experiència, la família espera que la llei de l’eutanàsia i el suïcidi assistit s’aprovi aviat, ja que creu que “donarà tranquil·litat a molta gent que fins ara ha d’esperar a les cures pal·liatives”. Tot i això, Alquéazar reconeix que, fins i tot amb la proposta de llei actual, el cas del Jordi hauria estat complicat, ja que “no era una persona que estigués en una situació terminal”. En Joan pensa que el més important és que “cadascú decideixi el que vol fer amb la seva vida”. En aquest sentit, està convençut que el seu sogre els va donar una lliçó de “valentia”. Opina que en Jordi els “va obrir una porta, un camí”, en el saber decidir fins on volia arribar.